LA SALVE A MONTSERRAT

Premi de la Viola d'or i argent dels Jocs Florals de Barcelona de 1895

Spes

La sombra puja i vé dels plans. L'onada
de fosca, de l'obaga fondalada,
va pujant fins als pics de la carena.
Ja abriga la planura.
Ja els ramells d'olivers són una obscura
taca dels camps. Sobre el serrat s'atura
un raig de sol, color de foc, llumena
un moment la muntanya, i vola, vola,
com una au, que va a jóc, mentres feixugues
d'or i grana les boires, s'encastellen
com exèrcit, que ve de la victòria.
Brillen ses armes amb esclats de glória,
les banderes al vent, les armadures
llampegants de claror, les vestidures
de porpra, i va allunyant-se, va fonent-se.
Ja l'or és porpra...ja és violat la grana,
ja es confon amb la broma tot perdent-se
en la fosca dels aires sobirana.
Ja el sol és lluny i en la planura immensa
el gegant himne de la nit comença.

Himne fet de gemecs, himne que canta
la terra entera, que la sombra abriga;
per sentir-lo més bé dalt la geganta
muntanya un temple hi te la gran amiga
dels qui ploren... Maria,
l'estrella de la nit, el sol del dia.
Temple immortal. Del rocatam veïnes,
ses parets com les roques gegantines,
s'alcen altives pels mestrals besades.
Es la iglésia dels cims, dolça i feresta
com ramell d'edelweis, que s'han badades
en el marge espadat d'una congesta.
Entrem, entrem a dins, que l'orgue canta
Una onada potenta d'armonia
vaga en ses voltes. Es la canço santa,
la canço del que plora i que confia.
"Salve -el cor va cantant- Salve regina,
"Salve vida i consol, dolça esperança.
"A tu clamem, emperatriu divina,
"els malalts en la terra d'enyorança.
"Des d'eixa vall, per llàgrimes regada,
"la prole d'Eva son remei implora.
"Gira tos ulls d'angelical mirada,
"vers est vall de gemecs, on tothom plora."

I la cançó segueix, com magestuosa
marxa d'un riu que vers la mar camina.
L'orgue omplena els aires misteriosa,
el chor dels monjos a son fi declina
i en el temple ressona poderosa
la última nota, que pujant fa via.
"Oh, tu, clement, oh pia,
"dolça Verge Maria."

Ja el cant ha mort. De música una onada
està encara en les voltes escampada.
Un a un se moren al voltant de l'ara
els ciris de llum clara,
i dels llantions a la claror incerta
la immensa nau queda després deserta.
Mes l'himne dura encar. Negra i callada
besa la nit els gegantons de roca.
Magestuosa i pausada
la roda colossal de l'estelada,
de plata amb franges la muntanya toca.
El vent d'ales lleugeres
s'ha adormit en el cim de les cingleres,
presoner de les mates d'argelagues.
Silencioses i vagues,
les aus de nit travessen la planura.
Semblen dormir els cels i la natura.
Tan sols vetlla geganta,
la canço, que se'n puja vers l'altura,
la canço del creient, que plora i canta.

És l'himne del dolor. La trista queixa
del malalt en les hores de desvari.
És el crit del cautiu rera la reixa,
el clam del nàufrag que la mar abriga,
la veu de l'orfe, que un consol demana,
l'absent, que enyora una abraçada amiga
la queixa gran de la tristesa humana,
l'himne de plors, que per muntar s'afanya
els rocosos graons de la muntanya.
I quan mori la nit, quan la darrera
estrella tanqui els ulls, quan joganera
s'alci la brisa despertant les roses,
quan prenguin formes i contorns les coses,
vindrà el consol als cors; que al pendre vida
la bella albada, que per mar s'atança
s'aixecarà vestida
amb els màgics colors de l'esperança.