dilluns

EN L'ÀLBUM DE C. DE B.

QUAN s'en va l'abril
que ens du tantes coses
en present gentil
ens deixa les roses.
D'embriagants olors,
de canviants divines,
són de tots colors
de les flors regines.
Roses d'Anacreon
deixeu que us recordi
adornant el front
del guerrer Sant Jordi.
Per ço si eix paper
baix ma ploma poses,
injust no seré.
Tinc d'escriure-hi roses.

Les roses que a mils
embaumen ta vida
d'immortals abrils,
eterna florida.
Les veus esclatar
cada pas que avances,
les sents voleiar
com vol d'esperances.
I si en dolç somniar
el teu cor reposa,
és ton despertar
de color de rosa.

Si d'amor que és cel,
algun dia escoltes
les cançons de mel
que en sap cantar moltes,
i sents tremolant
que no pots ser esquiva
a un petó que és cant,
i a ton cor arriba,
et dirà un pomell
de tan gaies coses,
que en ton rostre bell
brotaran dos roses.

diumenge

ALBADA

La muntanya s'aixeca entrenyinada,
com un rostre adormit. De la boirada,
que a la nit l'ha coberta,
alça el front ple de bromes i es desperta.
La boira peresosa
s'arrossega pels faigs a mitja altura
con lo vel blanc, que allà en la volta obscura
de l'església, penjava a la quaresma
i en l'obaga verdosa,
el torrent allisant la roca blava,
canta aquella cançó, que ahir cantava.
De sobte, un tremolor creua la prada,
les flors com cors palpiten;
i en les copes dels arbres
les fulles sense vent soles s'agiten.
un buf de vida passa en la clotada,
les flors esperen de genolls en terra,
s'esquinça el vel del temple de la serra,
un llampec de claror, que els cims llumina...
Una rialla argentina....
I el sol s'aixeca

dijous

PEL JUNY


PLE d'olors el vent de juny
juga i riu en les artigues.
Segadors la fals al puny,
van tombant, tombant espigues.

Ple d'olors el vent d'estiu
dolls de vida al prat aboca,
Jo he sentit com el caliu
en ma galta d'una boca.

Es el recort d'un petó,
que en mon pit rebull encara,
I el vent canta una cançó,
tot jugant sobre ma cara.

dimarts

* * *

SÓN els recorts les flors d'aroma beneïda,
amb que guarnim un jorn el llibre de la vida.
Quan riuen nostres llavis i brillen nostres ulls
de flors que han d'ésser eternes, anem guarnint els fulls.

Mes venen les anyades de fred i els pobres cors
els dóna por d'obrir-lo el llibre de records.
I de les flors marcides no ens en cuidem mai més,
corones d'una tomba que han d'aplegar els fossers.

Avui les he cercades les flors que hi vam posar,
tots dos vàrem collir-les, tots dos les vam guardar.
D'aquell hermós poema que es tanca tot en tu,
cada una és una estrofa, que no ha sabut ningú.

A dintre de sos calzes gentils i evellutats,
hi canten encar besos en el seu fons guardats.
Aquí te les envio les flors d'encès color,
el temps les ha embellides i encara fan olor.

diumenge

CANÇÓ

AL mes de març, quan desfà el sol
de les neveres les agulles,
i en les arbredes un trespol
va enteixinant-se amb noves fulles.

El vent lleuger, que arriba al prat,
que ve dels camps, que el blat verdeja,
diu que un matí s'ha enamorat
del vert fullam, que el prat ombreja.

«Fulles veniu – els parla el vent –

jo os portaré dalt de les bromes;
sobre els colors del sol ixent,
sobre les valls plenes d'aromes.

Veureu planures i turons,
on mai es moren les poncelles.
Fugirem lluny, cap altres mons,
aprop dels sols i les estrelles.»

La cançó dura tot l'estiu.
Ja la tardor ve amb ses despulles.
Al prec del vent, que diu «veniu»,
han fet el sort tot temps les fulles.

Mes un matí que el cel és llis,
el vent rugeix amb crits de fera.
Sota el dosser del núvol gris,
moren les flors en la pradera.

Llavors la fulla crida al vent.
«El món és trist, el prat ja fina.
Porta'm als mons del sol ixent,
sobre ton ala gegantina.
I el vent la pren, volant lleuger,
en mig dels núvols se l'emporta.
Feliç el vent! No ho sap, potser:
             la fulla és morta.


divendres

RECORD A CALDERON

Làzare veni foras
Salut, poeta, que omplenes, amb el teu nom la terra,
qual tomba de corones rublerta n'és sens fi!
jo vinc a tu a portar-te de l'escarpada serra
humil, mes de ma pàtria, el brot de romaní.

La flor n'és de ma terra, i en parla catalana
al poeta de Castella s'aixeca lo cantar.
Jo vine a tu, a portar-te damunt de la fossana,
mon cor, lo que en sa vida més aima el català.

Jo vinc per a flairar-ne l'enamorada brisa
que va escoltar tos càntics un jorn del temps passat,
com flor mig oblidada que els papallons encisa,
damunt d'aqueixa tomba que els segles han tancat.

La tomba, freda tomba, com en la nit serena
remembra un cor de verge lo seu primer amor,



la pàtria la contempla, lo cor vessant de pena,
i sent als ulls les llàgrimes muntar de dins del cor.   

Sos fills mira la pàtria, de sos records plorosa,
quan serva d'or la història com l'ara una vestal,
que més, tal volta, cuiden d'engarlandar ta llosa
que d'aixecar-te temples que et facen immortal.

Un jorn uns vents vingueren portats de la tempesta,
congriats en les contrades més negres de la nit,
"al porvenir" digueren los vents amb veu feresta,
i als cors llegat deixaren amb sa fredor l'oblit.

Què hi fan nostres poetes? Les gestes que ens contaven,
com faules d'infantesa s'han d'esborrar del cor.
Enfonsa't, oh teatre que els temps antics forjaven;
al foc les recordances, que el porvenir és d'or.

Cantau les noves arpes cantúries argentines,
mes no esmenteu rondalles finades del passat,
d'eixes etats caigudes, com cauen les aulines,
no en volem pas història, ni llors, ni llibertat.

Sols lo present. Los genis d'una passada història,
quants cops davant les obres d'eix ardiment novell,
al veurer oblidades les antigors de glòria,
haureu cobert los rostres amb l'orla del mantell.


Oh, Calderon, tu feres un teatre per ta terra
qual estimada toia de lliris del jardí,
com colossal columna que a los estels s'aferra
i diu a les gentades: "Espanya n'és aquí".

Los pobles lo vegeren i a Espanya li envejaren
eix temple que a ta pàtria bastires amb tos cants:
tan sols sos fills un dia tes glòries oblidaren
al punt que no sentiren llurs ecos llunyadans.

I avui! quants d'aquells drames de pàgines daurades
al fons de vells armaris ne jauen oblidats,
com amb menyspreu se guarden les armes rovellades
que els avis manejaren amb tots los talls oscats!

Quants cops van les gentades al teatre, gran un dia,
sens esmenrar apenes tos drames bells d'ahir,
de gents, ai, estrangeres a aidar la nombradia,
i en llengua que no entenen los cantics a aplaudir!

...Mes no; desperta ombra, i els esprits llumina,
com vermellenca i rossa l'albada del matí;
canteu alats salteris sa fama gegantina,
feu de records la toia que tornara a florir.

Desperta! aqueixos drames més bells que el trenc d'albada
si els fills d'Espanya els miren, potsê els enlluernaran;


sortiu d'aqueixa tomba que els segles han tancada,
i encara en sa follia postrats vos miraran.

Sortiu com estrelletes en mig de nit negrosa;
mostrau als cors que baten amb patri bategar
que en los passats se troba la pàtria més hermosa;
d'ahir sempre és la pàtria, d'avui i de demà.

Ja surt lo sol, com ones que furgen de la platja,
s'emporten les ratxades de l'entusiasme al crit,
salut, passat! esclamen amb renadiu llenguatge,
salut, rei dels poetes, ja s'ha esboirat la nit.

Lo sol brillant destrena la rossa cabellera
per llumenar-ne alegre lo jorn del centenar.
Los cors encara esmenten les glòries d'endarrera;
ton bell record s'enlaira, Déu vulla fe'l durar!

Déu vulla que s'aixequi senyera triomfadora
que mostre als mons lo teatre que folls han oblidat.
Per tu sien les brostes de flor que el cor enyora;
que cent novelles testes, oh poeta, han coronat.

Que tornen tes comèdies joliues i enciseres
a fê alegrar eix poble que avui ja ni et coneix,
com a l'estiu retornen al prat les caderneres,
després de les gelades, quan lo roser floreix.


Així los fills d'Espanya sabran bastir-te un termple
més alt que les piràmides que ombregen l'antic Nil;
més no en cents cants planyint-te daran al món exemple,
ni engalardant de roses un trist fossar humil.

Oh sí! fills d'una terra de l'Occident regina,
traieu aqueixes joies de l'antigô a lluir;
mostrau als altres pobles sa fama gegantina,
gaurnint d'antigues robes, present i esdevenir

. . . .

Jo vinc a aqueixa festa. De sava catalana
te porto en mes paraules del cor lo sentiment;
jo sóc d'aqueixa terra que forta i jovensana
fa avui de ses històries i sos passat esment.

No ens nafren les paraules d'aquells que ara ens motegin;
sagetes són que tornen a retrovar son arc;
que mentres que d'Espanya les brises nos oregin
esmenrarem los cántics de Jordi i Ausias March.

Per fo vinc, oh poeta, mes no a agenCar ta llosa;
a durt' de Catalunya cullida al bosc la flor,
la flor de recordança més dolça i aromosa
que de les llars antigues rebrota al suau calor.
106

La flor, que n'és imatge de ta esplendent memòria,
postrat vinc a portar-te pel temple de ta glòria,
collida al temps d'ahir;
és ton record que alena dels cors la pàtria encesa:
i si no te bellesa,
mai pert la dolça aroma, lo brot de romaní.

dimecres

ENFILALL

Amb aquesta colecció, Guillem A. Tell i Lafont (1861-1929), Mestre en Gai Saber, obtingué la Flor Natural en els Jocs Florals de Barcelona de 1900.


V Sonets
I

C L À S S I C

De tanta rosa, que en ton front s'inclina,
cauen lliscant les fulles per ta cara
i neden mortes en la copa clara,
on riu del vi la flama purpurina.

Un altre bes, un altre bes, Corina,
que el temps d'aimar-nos no ha finit encara.
Oblidem, doncs que vers la Parca avara
la nostra vida com un riu camina.

Cuitem a aima'ns amb la darrera estrella.
L'amor fa eterna aquesta vida bella,
qual fi els destins, pares dels deus ja saben.

Tu més que els deus amb ton amor faries.
La Parca trista ens té comptats els dies,
mes no els petons que dins d'un dia caben.

I I

O G I V A L

Un llibre entre les mans, la llarga vesta
d'escuts heràldics i de flors guarnida,
vora el portal esbelta i esllanguida,
aixeca als cels la coronada testa.

Es la verge de pedra. La tempesta
de sos ulls clars, la flama no ha esmortida;
mes de son nom i sa passada vida,
guarda el secret la Catedral feresta.

Sols el licorn que al contrafort s'aboca
i riu obrint la descarnada boca,
sab aquell nom que entre les pedres canta.

I fa set segles, quan el sol declina
cap a sa mort, la flama ponentina
nimba de foch la misteriosa santa.

I I I

L L U Í S X V

En broma us queixau, gentil Marquesa,
i és l'assumpte prosaic. Vol la dissort
que la pols vos enteli amb sa impuresa
les cornucòpies enquadrades d'or.

Indiscreta és la pols. A sa escomesa,
no hi val la tanca d'amagat tresor.
Jo no he pogut, senyora, en ma tristesa,
tancar-li mai les portes de mon cor.

Si brilla en vostres nines l'alegria,
serà com flor que per morir naixia.
Eix goig com or de brillejar tan dolç,

en va en el or el guardareu avara.
Serà inútil, senyora, vindrà encara
la tristesa a posar-hi un gra de pols.

I V

V I S I Ó

El sol ponent dels pinetars darrera
núvols i cels en flames abrusava.
Fregant les branques dels vells pins volava
una olor com de rossa cabellera.

Era aquella hora dolça i riallera,
que els somnis naixen quan el dia acaba,
i tu venies amb ta vesta blava,
els lliris doblegant de la pradera.

Eres l'insomni que aborreix el dia.
rera les flors, que ta petjada obria,
'nava minvant la claretat dels cels.

I entre la boira de suaus aromes
feien-te un marc de carmesines bromes
i et coronaven els primers estels.

V

A S P I R A C I Ó

De rosa i blanc el fruiterar florit,
com vel de núvia abriga la planura,
i entre les flors una aura de ventura
hi canta en el silenci de la nit.

Mos llavis te petonen amb dalit,
els meus braços estrenyen ta cintura.
I sento de ta boca la dolçura,
i vora el meu esbategar ton pit.

Es l'hora d'estimar que el llavi calla.
Es sent una tristesa, que davalla,
del cel brillant on les estrelles ploren.

Nostres ànimes tristes separades
que en mig dels besos s'han cercat debades
tan prop que són i d'enyorança es moren.

Baixar aquests sonets en format PalmDOC

dilluns

ENDRESSA

PORCEL·LANES VELLES

ENDRESSA

PELS alcobes discrets i nobles sales
de la casa dels avis senyorial,
on tants de segles han batut les ales
sobre els mobles daurats, sens fe'ls-hi mal,

aquelles cornucòpies, que algun dia
reflectiren perruques i panniers,
emmirallen ta cara amb alegria
i tos ulls i tos llavis riallers.

No et sàpiga pas greu que ma memòria
invoqui d'un casal la vella història,
per fê un marc a ton rostre alabastrí.

El vell Sevres recorda al rei de Roma,
mes aquella, que l'ompla amb son aroma,
la rosa, va badar-se aqueix matí.

dissabte

LA PERLA MORTA

La d'orient admirant la perla bella,
de tos cabells en la quietud daurada
se va tornant grisenca i apagada,
davant del sol avergonyida estrella.

Cada hora, cada jorn son brill s'emporta
Ni l'escalf de ton pit la redimia.
Hem de veure impassibles sa agonia,
lentament, lentament. La perla és morta.

Jo amb noves perles ornaré tos polsos,
i amb amor colliré nous besos dolços
de ta boca, com rosa que s'esberla.

Mes una aura glaada, que perdura,
passa plorant i lentament murmura
que l'amor va morint-se com la perla.

dijous

UN CABELL BLANC

Al raig de lluna, que suaument plateja
la nit d'abril, l'adorminent dels prats,
un cabell blanc desvergonyit serpeja
pel camp sedós de tos cabells daurats,

i em sembla amb sos meandres capritxosos,
un caminal d'un amagat jardí,
que em porta vers ombratges misteriosos,
on hi han les flors, que s'han overt per mi.

No el vulguis pas desarrelar-lo ingrata
eix fil volgut tan petitet de plata,
penyora de mes dolces il·lusions.

Sos llassets i ses voltes ara em guien,
per retrobâ aquell lloc que preferien
mos llavis per posar-hi sos petons.

dimarts

TAPÍS WATTEAU

Deixant per hores curtes les cambres rialleres,
les robes ramejades i els cimbrejants plomalls,
les belles són pastores gentils de les riberes
dels boscos remorosos i les ombriues valls.

Què hi fa que en ses joguines hi niï la mentida,
que siguin parcs els boscos i els prats sien jardins,
si l'égloga és eterna com rosa mai marcida
i encara canta Teòcrit dels alzinars a dins.

Per ço el vell Pan i els Sàtirs, dormits a la floresta,
per entre les alzines han tret el cap banyut.
La Faula plana als aires amb força de conquesta,

i prop l'estàtua d'Eros, el jove Abbé ha caigut
seguint una pastora al travessá una valla.
I els Sàtirs de les Selves, han fet una rialla!

diumenge

MINIATURES

A dins de les vitrines les fines miniatures
del rostre de les belles engarlandades d'or,
són joies i relíquies del temps de les vellures,
que guarden les aromes de roses, que s'han mort.

Lully i Rameau donaren ses musicals dolçures
al ritme de sos passos i al batre de son cor.
Superbes i adorables les nobles hermosures
amaguen receloses ses vides i sa sort.

Potser de rea o màrtir la testa alabastrina
segà com una rosa d'abril la guillotina.
Potser morí adorada dels nets. Ningú ho sabrà.

Profans sabem que aquella bellesa dels besavis
té entre són marc de roses una somrisa als llavis
i una mirada noble, que els ulls ens fa baixa.

divendres

LA CAMBRA VELLA

Com un altar daurat, que sos devots espera,
amb angelets i sants de ramejada roba,
a l'ombra misteriosa de senyorial alcoba
aixeca al llit dels avis la rica capsalera.

Obrim aquella cambra sagrada, on la darrera
estrofa d'una absolta flotant encara es troba.
Portem a ses tristeses una alegria nova,
el brill de tes mirades, ta cara riallera,

Mes sota de les ales dels àngels nostres besos
seran al llit dels avis mig apagats com resos,
o roses que perderen a l'ombra sos colors.

En l'amagada cambra, que enyora el brill del dia,
hi sentirem amant-nos la dolça melangia,
que ens fa pensâ en la tomba, on dormirem tots dos.

dimecres

CARLEMANY

In grosser Not des Landes... wird es wieder hervorkomen.
Uhland. Die Heldensage, p. 257
 I
QUAN de l'alt Carlemany l'esprit deixà la terra,
són cos fou dut a un antre secret, que ningú sab
Allà seu en son trono, l'espasa a la mà esquerra,
el ceptre a la mà destra i la corona al cap.

Son cos incorruptible s'apoia en una taula,
on l'escut d'or del Papa rellú com un mirall.
Sa llarga barba el marbre travessa, diu la faula,
com passa un raig de lluna per colorit vitrall.

Allà ignorat dels homes i ocult de les mirades,
tancat en una cripta de colossals arcades,
encara el gran rei vetlla pel món, que va ajuntar.

Si un gran perill un dia ses terres amenaça,
el rei del glavi d'or i de la fèrrea maça,
després de tants de segles, ardit s'aixecarà.

II
Un dia un altre rei per vies amagades
de la ignorada tomba pogué trobâ el camí.
Cobrien com formigues els camps ses gens armades
els trons de ses descàrregues el món feien cruixî.

Sa flota acorassada del mar s'ensenyoria,
i els submarins portaven arreu arreu l'esglai
les aigles de l'imperi volaven a migdia,
i en aus de foc tornades creuaven l'ample espai.

Mes closos en un cercle potent de fèrrees malles
restaven sos exèrcits vents en les batalles,
de són orgull en càstig d'haver reptat el món.

I a demanar l'ajuda que el poble prometia,
vençut, d'aquell sepulcre baixà la graderia.
quan l'aigla d'or sentia poc ferma en el seu front.

III
El rei, damunt les lloses posà l'altiva testa.
«Senyor, la vostra espasa fulgura tempestats.
El vostre és mon imperi, que l'enemic conquesta.
Sortiu de vostra tomba, guieu a mos soldats.»

Llavors la freda mòmia de Carles obrí els llavis:
«Soberg el meu imperi per sempre has desunit.
En va has volgut alçar-te'l amb força i amb agravis,
l'imperi meu amb llaços de germanô junyit.»

L'espasa del gran Carles lluïa com centella.
El ceptre d'or brillava entre ses mans com ella.
Al lluny l'artilleria bramava amb mil udols.

El rei cau com en somni vençut. Quan se desperta,
la tomba, que guardaren tants segles, és deserta.
la mòmia del gran Carles és un grapat de pols.

dilluns

LA POR

LA pô en un plec de l'ànima s'amaga,
i a dins d'aquell recés regna senyora,
força ignota del cor dominadora,
que el rosega per dins com una llaga.

Té por l'infant de la fantasma vaga,
l'ànima en pena que al sepulcre mora,
el creient tem l'infern, la mort l'acora,
i l'amant ho tem tot. Tot li és obaga.

El dol és rey del món. La nit obscura
regira el seny per fer sa desventura,
i hèroe és qui es sostreu a sa passió.

Lo ignorat el rodeja, és sol sa pena,
i en tot camí que a deslliurar-lo el mena,
Déu com a vetlla, hi va posar la por.

diumenge

BOIRA

La boira de les serres descendida,fumeja sobre els pins i els plans amaga.
En una densa i blanquinosa obaga
se va fonent una ciutat dormida.

L'oblit amb un abraç adorm la vida,
que amb un bes de narcòtic afalaga,
i baix la sombra misteriosa i vaga
el pobre cor de sos pesars s'oblida.

Demà, quan lo sol alci la boirada,
trobarà molt més verda l'enramada
sota eixa boira que en la plana corra,

i l'home que reposa en sa pobresa,
trobarà dins del cor que la tristesa
de sos recorts es va allunyant... s'esborra.