de les neveres les agulles,
i en les arbredes un trespol
va enteixinant-se amb noves fulles.
El vent lleuger, que arriba al prat,
que ve dels camps, que el blat verdeja,
diu que un matí s'ha enamorat
del vert fullam, que el prat ombreja.
«Fulles veniu – els parla el vent –
jo os portaré dalt de les bromes;
sobre els colors del sol ixent,
sobre les valls plenes d'aromes.
Veureu planures i turons,
on mai es moren les poncelles.
Fugirem lluny, cap altres mons,
aprop dels sols i les estrelles.»
La cançó dura tot l'estiu.
Ja la tardor ve amb ses despulles.
Al prec del vent, que diu «veniu»,
han fet el sort tot temps les fulles.
Mes un matí que el cel és llis,
el vent rugeix amb crits de fera.
Sota el dosser del núvol gris,
moren les flors en la pradera.
Llavors la fulla crida al vent.
«El món és trist, el prat ja fina.
Porta'm als mons del sol ixent,
sobre ton ala gegantina.
I el vent la pren, volant lleuger,
en mig dels núvols se l'emporta.
Feliç el vent! No ho sap, potser:
la fulla és morta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada