La d'orient admirant la perla bella,
de tos cabells en la quietud daurada
se va tornant grisenca i apagada,
davant del sol avergonyida estrella.
Cada hora, cada jorn son brill s'emporta
Ni l'escalf de ton pit la redimia.
Hem de veure impassibles sa agonia,
lentament, lentament. La perla és morta.
Jo amb noves perles ornaré tos polsos,
i amb amor colliré nous besos dolços
de ta boca, com rosa que s'esberla.
Mes una aura glaada, que perdura,
passa plorant i lentament murmura
que l'amor va morint-se com la perla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada