A la pàgina de cada poesia, podeu clicar al títol per escoltar-la, si voleu reproduïr-los tots, podeu clicar aquí.
Biblioteques i llibreries on es pot trobar el llibre
Síntesi de veu utilitzada
divendres
Escolta les poesies
A la pàgina de cada poesia, podeu clicar al títol per escoltar-la, si voleu reproduïr-los tots, podeu clicar aquí.
Biblioteques i llibreries on es pot trobar el llibre
Síntesi de veu utilitzada
dijous
Índex
El per què d'aquesta segona edició 7
A la seva muller i fills 17
Salve a Montserrat 19
Passa Beatriu 23
L'hivern a Núria 26
L'Albada dels gats 31
País de vano 34
Faula nova 36
Desparegut 43
En lloc sagrat 47
Nit 51
Estels errants 53
La mort de les flors 57
Egloga 62
Ogival 64
Vida 72
La mort de la nina 76
Aus emigrants 81
Cançó 84
Camps de fajol 86
La germana del fill pròdig 88
Dijous Sant 92
En l'album de C. de B. 94
L'Albada 96
Pel Juny 98
* * * 99
Cançó 100
Record a Calderon 102
II La perla morta 122
III Un cabell blanc 123
IV Tapís Watteau 124
V Miniatures 125
VI La cambra vella 126
Carlemany 127
Boira 136
Les masíes del Tirol 137
La catedral 138b
Enviant un vano 139
A Teresa 140
Cignes 141
Flirt 142
Ventada trista 143
Enterro 144
Nocturna 145
Desperta alegre... 146
A la seva muller i fills 17
Salve a Montserrat 19
Passa Beatriu 23
L'hivern a Núria 26
L'Albada dels gats 31
País de vano 34
Faula nova 36
Desparegut 43
En lloc sagrat 47
Nit 51
Estels errants 53
La mort de les flors 57
Egloga 62
Ogival 64
Vida 72
La mort de la nina 76
Aus emigrants 81
Cançó 84
Camps de fajol 86
La germana del fill pròdig 88
Dijous Sant 92
En l'album de C. de B. 94
L'Albada 96
Pel Juny 98
* * * 99
Cançó 100
Record a Calderon 102
Sonets
Enfilall 113Porcel·lanes velles
I Endressa 121II La perla morta 122
III Un cabell blanc 123
IV Tapís Watteau 124
V Miniatures 125
VI La cambra vella 126
Carlemany 127
Varis
La por 135Boira 136
Les masíes del Tirol 137
La catedral 138b
Enviant un vano 139
A Teresa 140
Cignes 141
Flirt 142
Ventada trista 143
Enterro 144
Nocturna 145
Desperta alegre... 146
Traduccions de l'alemany
La pregunta de la nena, de Th. Gross 149
La profetissa, d'Albert Roderich 150
L'agraït, d'Albert Roderich 152
dimecres
El per què d'aquesta segona edició
El nostre amic Osvald Cardona distingit conreador de les lletres catalanes, a qui l'impressor Altés havia confiat la revisió de les quatre ratlles preparades per nosaltres compilant alguns dels judicis que han merescut les poesies del nostre pare, que ara tornem a editar, ha tingut la gentilesa de redactar uns comentaris sobre l'obra poètica que conté aquest llibre, amb un devot sentiment d'amistat. No ens resistim a acollir aquest text per què obri el volum, en la nova edició, que publiquem encara que sigui contrariant la ferma voluntat del poeta, expressada de manera inequívoca al Pròleg-Endreça, que ve a continuació. I testimoniem a Osvald Cardona el nostre agraïment per la bellesa i la cortesia del seu comentari.
***
Han passat més de quaranta anys de la primera edició d'aquest recull de poesies que l'autor no pogué veure enllestida. Va morir quan tot just corregia les proves de l'índex, i havent escrit i revisat el Pròleg-Endreça que obria el volum que, malauradament, havia d'ésser pòstum.
Guillem A. Tell i Lafont havia portat una vida literària molt intensa, però aleshores ja se'n trobava prou apartat, i sentia ben sincera una sensació d'oblit de la seva obra, i endevinava com esdevindria més fort encara. Per això accedia a la publicació d'uns versos que volia dedicar en exclusiva al recer de la família i dels amics més íntims, perquè servissin, amb el llibre, el record generós d'un poeta.
Al cap de molts anys de no escriure poesies, doncs, treia de la intimitat desitjada - i on l'oblit els havia tornats - uns versos que anys enrera mereixien copiosos premis als Jocs Florals de Barcelona i en altres concursos, als quals tirava sovint; com col·laborava a les revistes d'avançada i era amic dels poetes en aquells temps innovadors. Perquè ell també se'n sentia, i així, encertant la planeta, li ho reconeixien en els judicis de la crítica.
De l'any 1894, que hi obtingué un primer accèssit, fins al 1900, que guanyava la Flor Natural, el seu nom i els seus versos apareixien contínuament als volums dels Jocs Florals de Barcelona (1). Aquell primer any, el Secretari, que era en Manuel Rocamora, lloà la poesia La mort de la nina significant "la novetat de l'assumpte i la manera de tractar-lo, la delicadesa de les idees i la distinció en la manera d'expressar-les". L'any següent, que obtingué la Viola amb el poema La Salve a Montserrat, li lloaven "la nova manera amb què tracta una idea tan desconeguda com estimada, i per sa forma exhuberant, majestuosa i correcta". L'any 97, que tingué la Viola en Francesc Matheu, li corresponia un accèssit per la col·lecció de poemes Nit (un dels quals Boira, és un sonet entre els primers que els Jocs acolliren) i que segons el Secretari, que era en Pelegrí Casades, "dóna una impressió justa i nova".
L'any 1898 rep un accèssit a la Flor natural i un altre a la Viola, lloats no pas menys pel sentiment i la tendresa, i per la forma, que esdevé una característica de l'autor, avançant-se cap a nous corrents.
Així l'any 99, peoner també entre els grans poemes de les muntanyes que esdevindran famosos, té l'Englantina amb la composició L'Hivern a Núria, i el Secretari, Claudi Planas i Font, torna a lloar "les belleses d'una forma cisellada i l'aire de misteri que envolta els grans cims emboirats i on (...) potser perquè són tan llunyans i emboirats, les llegendes hi planen majestuoses". Era l'any històric per la presidència del bisbe Torras i Bages i l'aparició del joveníssim Josep Carner, el qual rebia un dels quatre accèssits, adjudicats expressament sense prelació de mèrits, a Anicet Pagès de Puig, Manuel Folch i Torres i Guillem A. Tell i Lafont.
L'any vinent culminaria l'ascenció: la Flor Natural per un Enfilall, precisament de sonets. En Sebastià Trullols i Plana, fent de secretari, els qualifica com "una col·leccioneta de sonets que revelen en son autor una cultura i un bon gust que no sovinteja pas, i per sobre d'això una delicadesa i un aticisme de pensament encantadors. És galanament cisellada, i encara que tal vegada hi hagi qui la pugi motejar d'un xic exòtica, per la forma de sonet adoptada per l'autor, pot ben dir-se que la forma és l'adjectiu de la idea i que si aquesta es presenta amb l'ingeni i la delicadesa amb què es presenta en dita composició, aquesta tara de l'exotisme és inapreciable".
Curiosa lloança, i curiosa censura, que donaven ensems la consagració de l'autor amb el mestratge del Gai Saber, i reconeixien la perfecció del sonet i el mèrit de l'exigència formal, que començava a tenir paladins acèrrims i detractors exemplars. Aquell dia marca un gir memorable: el poeta Tell, reconeguts els seus mèrits ( i afligit per la mort d'un seu fill de quatre anys), deixa de concórrer als Jocs Florals de Barcelona: cultivarà la relació d'amistat i les col·laboracions, amb amable insistència, devers aquella perfecció que segons qui podria trobar exòtica. I que així i tot s'imposaria, per què era el bon camí. Pocs anys després trobem el nom i l'elogi del poeta a l'antologia Sonets d'un i altres, de J. Pin i Soler (2). I altra vegada hi és al costat del jove sonetista Josep Carner, que en els anys immediats dóna els seus dos llibres de Sonets en els quals la forma i l'expressió, i tot el temari, surten redimits d'exotisme per tota la vida.
Carner, i altres, el reconeixen com un mestre: pocs anys després, en un text que és, com diu Albert Manent (3), "el primer assaig important de Josep Carner", escrit quan la poesia ja deixava el romanticisme i el ruralisme agressiu. Aquell jove que hi imperava amb totes les destreses reconeixia "en Guillem A. Tell i Lafont - ell primer que tots - una delicadesa normal i continuada, com la de la moderna poesia francesa a la literatura catalana. Ell imposà, contra les últimes odes barroques i els últims romanços de ventall, les visions elegants i escollides. Ell dugué el sonet als Jocs Florals i guanyà per a aquesta privilegiada forma poètica la més envejable sort de fecunditat. Jo repeteixo sovint, amb una mena d'emoció religiosa, aquell sonet que comença:
De tanta rosa que en ton front s'inclina.... (4)
És el primer sonet de l'Enfilall, i amb el mateix títol de Sonet clàssic ha entrat en manta antologia (5): fins a la darrera, publicada: Un segle de poesia catalana, triada per Jaume Bofill i Ferro (6), que ha resumit l'obra amb una concisió admirable: "La seva indiscutible significació, podem radicar-la en el fet d'haver iniciat l'aportació a la poesia catalana de les formes del darrer segle francès. Tot ell anuncia un fons cultural superior al de molts dels seus contemporanis".
***
Pocs deuen haver sentit l'envelliment de la pròpia ensenyança amb tanta rapidesa - sens dubte per l'excel·lent qualitat dels deixebles, i ací per l'excepcional activitat dels homes que tenien a les mans la cultura catalana, després de la fundació de l'Institut.
Aquells homes, Sagarra, López-Picó, Valeri, Bofill i Mates, amb Carner, i altres encara, feien bona arreplegada de premis als Jocs Florals de Barcelona, i poc després se'n separarien per motius, diguem-ne ortogràfics. En Josep Maria de Sagarra hi recorda el poeta Tell, mig retirat de la palestra literària, fidel ensems a la tradició dels Jocs i a la renovació de la poètica. Però Sagarra, aleshores molt jove, en evocar el sopar del primer diumenge de maig de 1912, el veu com una figura del passat: "un personatge que també m'era conegut perquè me'l trobava a la porta de l'Ateneu, on ell anava a prendre cafè amb la penya dels vells, i això que en aquells dies, tot i ser de formes reduïdes, mantenia una elegant figura i vestia amb una severa elegància. Aquell cavaller i mestre era don Guillem August Tell i Lafont, home de gran cultura i discretíssim poeta, jurista eminent, i un dels notaris de més enguantada probitat que han menjat pa del dia dintre del terme municipal de Barcelona" (7).
L'home vivia envoltat d'aquest aire de respecte, però sentia l'allunyament amb dolor. Essent dels primers, bé podia seguir en la lluita, baldament el mèrit reconegut semblés impedir-li-ho. I torna als Jocs Florals l'any 1921, quan fins i tot els temes de la poesia parnassiana començaren a decaure, amb una altra col·lecció de sonets, encapçalada, com en altres èpoques, amb un lema d'Albert Samain. La nova col·lecció rep l'accèssit al Premi del Consistori. Però és presentada anònimament, sense res dins la plica (8), i l'autor, present, de segur entre el públic addicte, es complaïa en aquella intimitat de sempre volguda per a la seva original creació. Privant-se d'un tal honor, el nom tampoc no apareix al volum dels Jocs Florals, i és possible que ningú no sabés que els nobles sonets de les Porcellanes velles fossin seus, fins després de la publicació del llibre pòstum.
***
Va ésser la darrera sortida, L'oblit cauria implacablement i, d'aleshores ençà, tan sols alguns dels vells amics li retien els primers homenatges. Adrià Gual, que s'havia iniciat a la vida literària pels mateixos anys que ell l'evocà en una de les emissions de la revista que llegia a Ràdio Barcelona. Aquell artista que havia conreat totes les arts amb una notable perfecció, amb senyoria i modèstia, el presentava al públic atent i invisible, enllà del temps i les èpoques literàries, des dels modernistes amb qui s'havia fet, fins a la gent del dia que el tenien com un nom, efímerament gloriós, però ja sense pes ni figura.
En Gual havia estat dels seus. Anuncià que parlaria d'un amic, i deia entre altres coses: "De la colla d'en Joan Maragall (9) i d'en Soler i Miquel, en Tell professava el culte de la poesia amb una fe i una persistència benedictines. El portava tan arrelat en sí mateix, que a penes en feia esment als qui no li eren familiars". I continuava el parlament radiofònic amb el retrat de l'amic fidelíssim: "Si l'esperit del poeta que cobejà en Tell s'hagués equiparat a les normes de lluita que es creu indispensable per alcançar allò que s'anomena triomf, en Tell l'hauria assolit sense dificultat. Però tant com poeta, fou home de pau, i ho deixà palesat en la seva obra; l'home de pau excelsa que compartí tothora la poesia amb l'himne a la llar i menyspreà el crit del carrer amb el ròssec d'intrigues que sol enverinar l'alba visió del veritable vocatiu.
"Poeta, bon amic i home d'aquells que no deixen rastre de rancúnies, i poeta encara" (10).
Passat aquest elogi s'han complert gairebé absolutament les previsions de l'autor quan escriví el Pròleg del seu llibre, amb versos inèdits o publicats en anuaris i revistes disperses. El nom, però, apareix de tant en tant citat com a capdavanter en una època, en el sentit que acabem de recollir (11), i sempre amb una aura de probitat i senyorio.
***
Fins ací els mots de l'amic Osvald Cardona, a qui reiterem la nostra gratitud. Aquests comentaris ens relleven de parlar de l'obra del nostre pare, en uns termes que per devoció filial i admiració no tindriem prou objectivitat ni valor crític. Ens limitem a reproduir aquella edició exhaurida, després que els exemplars que en queden han esdevingut rars, i l'obra adés innovadora es podria perdre definitivament. Per això - tal vegada contrariant-li la voluntat - emprenem aquesta segona edició dels seus versos, segurs que els afeccionats a la Poesia sabran descobrir-hi aquells valors que no minven i que els crítics hi trobaran la justificació d'una presència i, sobretot, el testimoni d'un moment interessantíssim de la història de les nostres lletres. Quelcom que mereix d'esser preservat de l'inexorable oblit del temps.
M. E. i J. TELL
Barcelona i Moss (Noruega)
Juliol 1971
______
Notes
1 Vegeu els volums dels Jocs Florals de Barcelona, anys 1894, 1895, 1897, 1898, 1899 i 1900.
2 J. Pin i Soler, Sonets d'uns i altres. Barcelona 1904.
3 Josep Carner. Teoria de l'ham poètic, a cura d'Albert Manent. Barcelona 1970.
4 Publicat al volum esmentat, pàgs. 32 i 33.
5 Amb un significat encert selectiu apareix a l'Antologia dels Jocs Florals de Barcelona, tria i pròleg d'Octavi Saltor. Barcelona 1954, 106.
6 J. Bofill i Ferro i Antoni Comas, Un segle de poesia catalana. Barcelona 1968.
7 J. M. de Sagarra, Memòries. Barcelona 1964, 475.
8 Segons la Memòria dels Jocs Florals de Barcelona (secretari Ferran Valls i Taberner), any 1921.
9 També l'hi esmenta el mateix Joan Maragall en una carta a Antoni Roura (8 gener 1890). Obres Completes. IV. Barcelona 1930, 46.
10 Llegit el 28 juny 1932.
11 Eugeni d'Ors, al Pròleg de les Obres Completes de Joan Maragall, XXII. Barcelona 1936, pàg. X. També, entre altres, Albert Manent, Josep Carner i el noucentisme. Barcelona 1969, 59, J. M. Capdevila, pròleg a Poesies de Josep Maria de Garganta. Barcelona 1968, 17.
Nota: S'autoritza explicitament la cita de part o tot aquesta text a qualsevol de les versions de la Wikipèdia (http://ca.wikipedia.org/wiki/Guillem_August_Tell_i_Lafont)
Han passat més de quaranta anys de la primera edició d'aquest recull de poesies que l'autor no pogué veure enllestida. Va morir quan tot just corregia les proves de l'índex, i havent escrit i revisat el Pròleg-Endreça que obria el volum que, malauradament, havia d'ésser pòstum.
Guillem A. Tell i Lafont havia portat una vida literària molt intensa, però aleshores ja se'n trobava prou apartat, i sentia ben sincera una sensació d'oblit de la seva obra, i endevinava com esdevindria més fort encara. Per això accedia a la publicació d'uns versos que volia dedicar en exclusiva al recer de la família i dels amics més íntims, perquè servissin, amb el llibre, el record generós d'un poeta.
Al cap de molts anys de no escriure poesies, doncs, treia de la intimitat desitjada - i on l'oblit els havia tornats - uns versos que anys enrera mereixien copiosos premis als Jocs Florals de Barcelona i en altres concursos, als quals tirava sovint; com col·laborava a les revistes d'avançada i era amic dels poetes en aquells temps innovadors. Perquè ell també se'n sentia, i així, encertant la planeta, li ho reconeixien en els judicis de la crítica.
De l'any 1894, que hi obtingué un primer accèssit, fins al 1900, que guanyava la Flor Natural, el seu nom i els seus versos apareixien contínuament als volums dels Jocs Florals de Barcelona (1). Aquell primer any, el Secretari, que era en Manuel Rocamora, lloà la poesia La mort de la nina significant "la novetat de l'assumpte i la manera de tractar-lo, la delicadesa de les idees i la distinció en la manera d'expressar-les". L'any següent, que obtingué la Viola amb el poema La Salve a Montserrat, li lloaven "la nova manera amb què tracta una idea tan desconeguda com estimada, i per sa forma exhuberant, majestuosa i correcta". L'any 97, que tingué la Viola en Francesc Matheu, li corresponia un accèssit per la col·lecció de poemes Nit (un dels quals Boira, és un sonet entre els primers que els Jocs acolliren) i que segons el Secretari, que era en Pelegrí Casades, "dóna una impressió justa i nova".
L'any 1898 rep un accèssit a la Flor natural i un altre a la Viola, lloats no pas menys pel sentiment i la tendresa, i per la forma, que esdevé una característica de l'autor, avançant-se cap a nous corrents.
Així l'any 99, peoner també entre els grans poemes de les muntanyes que esdevindran famosos, té l'Englantina amb la composició L'Hivern a Núria, i el Secretari, Claudi Planas i Font, torna a lloar "les belleses d'una forma cisellada i l'aire de misteri que envolta els grans cims emboirats i on (...) potser perquè són tan llunyans i emboirats, les llegendes hi planen majestuoses". Era l'any històric per la presidència del bisbe Torras i Bages i l'aparició del joveníssim Josep Carner, el qual rebia un dels quatre accèssits, adjudicats expressament sense prelació de mèrits, a Anicet Pagès de Puig, Manuel Folch i Torres i Guillem A. Tell i Lafont.
L'any vinent culminaria l'ascenció: la Flor Natural per un Enfilall, precisament de sonets. En Sebastià Trullols i Plana, fent de secretari, els qualifica com "una col·leccioneta de sonets que revelen en son autor una cultura i un bon gust que no sovinteja pas, i per sobre d'això una delicadesa i un aticisme de pensament encantadors. És galanament cisellada, i encara que tal vegada hi hagi qui la pugi motejar d'un xic exòtica, per la forma de sonet adoptada per l'autor, pot ben dir-se que la forma és l'adjectiu de la idea i que si aquesta es presenta amb l'ingeni i la delicadesa amb què es presenta en dita composició, aquesta tara de l'exotisme és inapreciable".
Curiosa lloança, i curiosa censura, que donaven ensems la consagració de l'autor amb el mestratge del Gai Saber, i reconeixien la perfecció del sonet i el mèrit de l'exigència formal, que començava a tenir paladins acèrrims i detractors exemplars. Aquell dia marca un gir memorable: el poeta Tell, reconeguts els seus mèrits ( i afligit per la mort d'un seu fill de quatre anys), deixa de concórrer als Jocs Florals de Barcelona: cultivarà la relació d'amistat i les col·laboracions, amb amable insistència, devers aquella perfecció que segons qui podria trobar exòtica. I que així i tot s'imposaria, per què era el bon camí. Pocs anys després trobem el nom i l'elogi del poeta a l'antologia Sonets d'un i altres, de J. Pin i Soler (2). I altra vegada hi és al costat del jove sonetista Josep Carner, que en els anys immediats dóna els seus dos llibres de Sonets en els quals la forma i l'expressió, i tot el temari, surten redimits d'exotisme per tota la vida.
Carner, i altres, el reconeixen com un mestre: pocs anys després, en un text que és, com diu Albert Manent (3), "el primer assaig important de Josep Carner", escrit quan la poesia ja deixava el romanticisme i el ruralisme agressiu. Aquell jove que hi imperava amb totes les destreses reconeixia "en Guillem A. Tell i Lafont - ell primer que tots - una delicadesa normal i continuada, com la de la moderna poesia francesa a la literatura catalana. Ell imposà, contra les últimes odes barroques i els últims romanços de ventall, les visions elegants i escollides. Ell dugué el sonet als Jocs Florals i guanyà per a aquesta privilegiada forma poètica la més envejable sort de fecunditat. Jo repeteixo sovint, amb una mena d'emoció religiosa, aquell sonet que comença:
De tanta rosa que en ton front s'inclina.... (4)
És el primer sonet de l'Enfilall, i amb el mateix títol de Sonet clàssic ha entrat en manta antologia (5): fins a la darrera, publicada: Un segle de poesia catalana, triada per Jaume Bofill i Ferro (6), que ha resumit l'obra amb una concisió admirable: "La seva indiscutible significació, podem radicar-la en el fet d'haver iniciat l'aportació a la poesia catalana de les formes del darrer segle francès. Tot ell anuncia un fons cultural superior al de molts dels seus contemporanis".
Pocs deuen haver sentit l'envelliment de la pròpia ensenyança amb tanta rapidesa - sens dubte per l'excel·lent qualitat dels deixebles, i ací per l'excepcional activitat dels homes que tenien a les mans la cultura catalana, després de la fundació de l'Institut.
Aquells homes, Sagarra, López-Picó, Valeri, Bofill i Mates, amb Carner, i altres encara, feien bona arreplegada de premis als Jocs Florals de Barcelona, i poc després se'n separarien per motius, diguem-ne ortogràfics. En Josep Maria de Sagarra hi recorda el poeta Tell, mig retirat de la palestra literària, fidel ensems a la tradició dels Jocs i a la renovació de la poètica. Però Sagarra, aleshores molt jove, en evocar el sopar del primer diumenge de maig de 1912, el veu com una figura del passat: "un personatge que també m'era conegut perquè me'l trobava a la porta de l'Ateneu, on ell anava a prendre cafè amb la penya dels vells, i això que en aquells dies, tot i ser de formes reduïdes, mantenia una elegant figura i vestia amb una severa elegància. Aquell cavaller i mestre era don Guillem August Tell i Lafont, home de gran cultura i discretíssim poeta, jurista eminent, i un dels notaris de més enguantada probitat que han menjat pa del dia dintre del terme municipal de Barcelona" (7).
L'home vivia envoltat d'aquest aire de respecte, però sentia l'allunyament amb dolor. Essent dels primers, bé podia seguir en la lluita, baldament el mèrit reconegut semblés impedir-li-ho. I torna als Jocs Florals l'any 1921, quan fins i tot els temes de la poesia parnassiana començaren a decaure, amb una altra col·lecció de sonets, encapçalada, com en altres èpoques, amb un lema d'Albert Samain. La nova col·lecció rep l'accèssit al Premi del Consistori. Però és presentada anònimament, sense res dins la plica (8), i l'autor, present, de segur entre el públic addicte, es complaïa en aquella intimitat de sempre volguda per a la seva original creació. Privant-se d'un tal honor, el nom tampoc no apareix al volum dels Jocs Florals, i és possible que ningú no sabés que els nobles sonets de les Porcellanes velles fossin seus, fins després de la publicació del llibre pòstum.
Va ésser la darrera sortida, L'oblit cauria implacablement i, d'aleshores ençà, tan sols alguns dels vells amics li retien els primers homenatges. Adrià Gual, que s'havia iniciat a la vida literària pels mateixos anys que ell l'evocà en una de les emissions de la revista que llegia a Ràdio Barcelona. Aquell artista que havia conreat totes les arts amb una notable perfecció, amb senyoria i modèstia, el presentava al públic atent i invisible, enllà del temps i les èpoques literàries, des dels modernistes amb qui s'havia fet, fins a la gent del dia que el tenien com un nom, efímerament gloriós, però ja sense pes ni figura.
En Gual havia estat dels seus. Anuncià que parlaria d'un amic, i deia entre altres coses: "De la colla d'en Joan Maragall (9) i d'en Soler i Miquel, en Tell professava el culte de la poesia amb una fe i una persistència benedictines. El portava tan arrelat en sí mateix, que a penes en feia esment als qui no li eren familiars". I continuava el parlament radiofònic amb el retrat de l'amic fidelíssim: "Si l'esperit del poeta que cobejà en Tell s'hagués equiparat a les normes de lluita que es creu indispensable per alcançar allò que s'anomena triomf, en Tell l'hauria assolit sense dificultat. Però tant com poeta, fou home de pau, i ho deixà palesat en la seva obra; l'home de pau excelsa que compartí tothora la poesia amb l'himne a la llar i menyspreà el crit del carrer amb el ròssec d'intrigues que sol enverinar l'alba visió del veritable vocatiu.
"Poeta, bon amic i home d'aquells que no deixen rastre de rancúnies, i poeta encara" (10).
Passat aquest elogi s'han complert gairebé absolutament les previsions de l'autor quan escriví el Pròleg del seu llibre, amb versos inèdits o publicats en anuaris i revistes disperses. El nom, però, apareix de tant en tant citat com a capdavanter en una època, en el sentit que acabem de recollir (11), i sempre amb una aura de probitat i senyorio.
Fins ací els mots de l'amic Osvald Cardona, a qui reiterem la nostra gratitud. Aquests comentaris ens relleven de parlar de l'obra del nostre pare, en uns termes que per devoció filial i admiració no tindriem prou objectivitat ni valor crític. Ens limitem a reproduir aquella edició exhaurida, després que els exemplars que en queden han esdevingut rars, i l'obra adés innovadora es podria perdre definitivament. Per això - tal vegada contrariant-li la voluntat - emprenem aquesta segona edició dels seus versos, segurs que els afeccionats a la Poesia sabran descobrir-hi aquells valors que no minven i que els crítics hi trobaran la justificació d'una presència i, sobretot, el testimoni d'un moment interessantíssim de la història de les nostres lletres. Quelcom que mereix d'esser preservat de l'inexorable oblit del temps.
Barcelona i Moss (Noruega)
Juliol 1971
______
Notes
1 Vegeu els volums dels Jocs Florals de Barcelona, anys 1894, 1895, 1897, 1898, 1899 i 1900.
2 J. Pin i Soler, Sonets d'uns i altres. Barcelona 1904.
3 Josep Carner. Teoria de l'ham poètic, a cura d'Albert Manent. Barcelona 1970.
4 Publicat al volum esmentat, pàgs. 32 i 33.
5 Amb un significat encert selectiu apareix a l'Antologia dels Jocs Florals de Barcelona, tria i pròleg d'Octavi Saltor. Barcelona 1954, 106.
6 J. Bofill i Ferro i Antoni Comas, Un segle de poesia catalana. Barcelona 1968.
7 J. M. de Sagarra, Memòries. Barcelona 1964, 475.
8 Segons la Memòria dels Jocs Florals de Barcelona (secretari Ferran Valls i Taberner), any 1921.
9 També l'hi esmenta el mateix Joan Maragall en una carta a Antoni Roura (8 gener 1890). Obres Completes. IV. Barcelona 1930, 46.
10 Llegit el 28 juny 1932.
11 Eugeni d'Ors, al Pròleg de les Obres Completes de Joan Maragall, XXII. Barcelona 1936, pàg. X. També, entre altres, Albert Manent, Josep Carner i el noucentisme. Barcelona 1969, 59, J. M. Capdevila, pròleg a Poesies de Josep Maria de Garganta. Barcelona 1968, 17.
Nota: S'autoritza explicitament la cita de part o tot aquesta text a qualsevol de les versions de la Wikipèdia (http://ca.wikipedia.org/wiki/Guillem_August_Tell_i_Lafont)
diumenge
A la seva muller i fills
Molts anys fa que em demaneu que faci imprimir un volum amb les meves poesies. Jo m'hi he resistit sempre.
Mes els anys, si no han afeblit el vostre desig i la vostra insistència, ho han fet amb la resistència meva.
Ara us he dit que sí.
I és que, en realitat, després del molt temps que no he escrit res, en què els meus versos han quedat sense variacions ni augments, en què quasi tothom ha oblidat que jo havia escrit i que el meu nom figurava entre els dels Mestres en Gai Saber, dels Jocs Florals, la publicació de les meves poesies era ja una cosa inofensiva i que quasi podia tenir la seguretat de que passaria del tot desapercebuda.
Per ço a vosaltres, volguts muller i fills i els quatre familiars i poques dotzenes d'amics que encara recorden els meus versos, va dirigit aquest volum del que he procurat expurgar bona cosa del que m'ha semblat més dolent.
Al públic i a la crítica no desitjo amoïnar-los. Demano sobre tot a la última, que passi per alt aquesta humorada de vell.
Amb això queda demés explicat que els meus versos no portin davant un pròleg d'algun afamat literat encarregat d'explicar als lectors les qualitats d'un text que potser no trobarien prou bo. Jo estic segur de què el meu llibre no farà mal ni bé a ningú, i no necessita anar precedit d'aquell home de la bandera, com els trens del moll.
Barcelona, juliol 1929.
______________
* Pocs dies abans d'acabar-se la impressió del present volum va ocórrer la mort de l'autor. La malaltia que soportava amb admirable enteresa i que ja no li prometia gaires setmanes de vida, acabà amb ell de sobte, privant-li de veure realitzada la seva última il·lusió de publicar un recull d'algunes de les seves poesies que constitueixen una petita part de la seva tasca literària.
Per això nosaltres avui, al complimentar l'obra que per tan poc temps no va poguer veure acabada, fem constar que publiquem el volum amb les mateixes correccions que ja havia fet el nostre pare, doncs moments abans de morir i amb una claredat d'esperit que no feia preveure la proximitat del desenllaç corregia les galerades de l'índex, que era la única pàgina que li faltava veure impresa. (E. T. N.)
divendres
LA SALVE A MONTSERRAT
Premi de la Viola d'or i argent dels Jocs Florals de Barcelona de 1895
Spes
La sombra puja i vé dels plans. L'onada
de fosca, de l'obaga fondalada,
va pujant fins als pics de la carena.
Ja abriga la planura.
Ja els ramells d'olivers són una obscura
taca dels camps. Sobre el serrat s'atura
un raig de sol, color de foc, llumena
un moment la muntanya, i vola, vola,
com una au, que va a jóc, mentres feixugues
d'or i grana les boires, s'encastellen
com exèrcit, que ve de la victòria.
Brillen ses armes amb esclats de glória,
les banderes al vent, les armadures
llampegants de claror, les vestidures
de porpra, i va allunyant-se, va fonent-se.
Ja l'or és porpra...ja és violat la grana,
ja es confon amb la broma tot perdent-se
en la fosca dels aires sobirana.
Ja el sol és lluny i en la planura immensa
el gegant himne de la nit comença.
Himne fet de gemecs, himne que canta
la terra entera, que la sombra abriga;
per sentir-lo més bé dalt la geganta
muntanya un temple hi te la gran amiga
dels qui ploren... Maria,
l'estrella de la nit, el sol del dia.
Temple immortal. Del rocatam veïnes,
ses parets com les roques gegantines,
s'alcen altives pels mestrals besades.
Es la iglésia dels cims, dolça i feresta
com ramell d'edelweis, que s'han badades
en el marge espadat d'una congesta.
Entrem, entrem a dins, que l'orgue canta
Una onada potenta d'armonia
vaga en ses voltes. Es la canço santa,
la canço del que plora i que confia.
"Salve -el cor va cantant- Salve regina,
"Salve vida i consol, dolça esperança.
"A tu clamem, emperatriu divina,
"els malalts en la terra d'enyorança.
"Des d'eixa vall, per llàgrimes regada,
"la prole d'Eva son remei implora.
"Gira tos ulls d'angelical mirada,
"vers est vall de gemecs, on tothom plora."
I la cançó segueix, com magestuosa
marxa d'un riu que vers la mar camina.
L'orgue omplena els aires misteriosa,
el chor dels monjos a son fi declina
i en el temple ressona poderosa
la última nota, que pujant fa via.
"Oh, tu, clement, oh pia,
"dolça Verge Maria."
Ja el cant ha mort. De música una onada
està encara en les voltes escampada.
Un a un se moren al voltant de l'ara
els ciris de llum clara,
i dels llantions a la claror incerta
la immensa nau queda després deserta.
Mes l'himne dura encar. Negra i callada
besa la nit els gegantons de roca.
Magestuosa i pausada
la roda colossal de l'estelada,
de plata amb franges la muntanya toca.
El vent d'ales lleugeres
s'ha adormit en el cim de les cingleres,
presoner de les mates d'argelagues.
Silencioses i vagues,
les aus de nit travessen la planura.
Semblen dormir els cels i la natura.
Tan sols vetlla geganta,
la canço, que se'n puja vers l'altura,
la canço del creient, que plora i canta.
És l'himne del dolor. La trista queixa
del malalt en les hores de desvari.
És el crit del cautiu rera la reixa,
el clam del nàufrag que la mar abriga,
la veu de l'orfe, que un consol demana,
l'absent, que enyora una abraçada amiga
la queixa gran de la tristesa humana,
l'himne de plors, que per muntar s'afanya
els rocosos graons de la muntanya.
I quan mori la nit, quan la darrera
estrella tanqui els ulls, quan joganera
s'alci la brisa despertant les roses,
quan prenguin formes i contorns les coses,
vindrà el consol als cors; que al pendre vida
la bella albada, que per mar s'atança
s'aixecarà vestida
amb els màgics colors de l'esperança.
dimarts
PASSA BEATRIU
Flor Natural en el centenari de Dant de 6 de març de 1921
Ogne lingua deven tremando muta
E li occhi no l'ardiscon di guardare
Dante: "La vita nuova" - XXVI
Baixa la testa, que humilitat inclina,
potsé' ignorant sa magestat real,
passa Beatriu, la bella florentina,
vora el riu, que son pas farà immortal.
El sol ardent de la suau Toscana
petona l'or de sos sedosos rulls,
i davant sa hermosura sobirana
sospira un poeta i ha baixat els ulls.
Passa Beatriu. Al veure-la tan bella,
segueix son pas un remoreig de veus,
mentre el geni medita quina estrella
treurà del Cel per a posar-li als peus.
Trista sa vida sens recorts ni història,
potser no hauria perdonat l'oblit
sa mort tan jove, ni servat memòria
del nom tan sols de son vulgar marit.
Bona i gentil, plorada com volguda,
tocant al nàixer el paorós ponent,
així hauria finat desconeguda,
com tantes flors, que ha arrossegat el vent.
Mes Dant amà la bella florentina,
d'un dolç esguard sens esperâ el consol
i el foc del geni amb sa claror divina
posà en sa cara el replendor del sol.
Símbol excels de la muller cristiana,
la puja el geni a l'altitud dels Cels,
i el món contempla la gentil toscana,
parlant amb Déu i trepitjant estels.
El poeta baixa al regne de la pena,
i d'ell sortint amb divinal encís
Beatriu com mare carinyosa el mena
entre els astres de llum al Paradís.
Per ço passa Beatriu al davant nostre
dolça i humil, ornada de virtuts.
I els ulls no gosen esguardar son rostre,
i els llavis resten de temença muts.
Passa Beatriu de claredat vestida,
deixant com rastre un divinal perfum.
La flaire de son pas no s'ha esvaïda;
i sis centúries no han marcit sa llum.
Aimants del bell, poetes de la terra,
els que encar sospireu per l'ideal,
artistes tots, soldats d'aquesta guerra,
que mena com victòria a lo immortal.
Els que cerqueu la imatge misteriosa
d'un prat de flors, que eternament somriu,
poseu-se de genolls! Bona i hermosa,
com Dant la somnià... Passa Beatriu.
diumenge
L'HIVERN A NÚRIA
Englantina d'or dels Jocs Florals de Barcelona de 1899
O Vierge élue, á fin que tu souries
les bienheureux on fait vibrer les harpes d'or
A.Ferdinand Herold
I
Del bell estiu l'esplèndida rialla,
que als cims de Núria és un somrís apenes,
ha finat baix la boira, que davalla
des dels talls espadats de les carenes.
Com tos de tísic que la boira ofega,
branda l'Angelus últim la campana;
i la fosca pesanta s'arrossega
per les comes avall cap a la plana.
Els ermitans se'n van. Al nàixe' el dia,
mentre la neu va dominant l'altura,
s'allunyen de la casa de Maria
per la gorja que mena a la planura.
I la neu va baixant. L'ala pesada
del torb açota aquella terra morta.
I la neu en muntanyes aixecada
del camí de la vall barra la porta.
II
Ja l'hivern ha arribat. La Verge antiga,
d'un poble gran que ve a l'estiu amiga,
se va quedant amb les congestes sola.
La blanca solitud de l'hivernada
amb son mantell abriga
la muntanya gegant ennuvolada
i en l'iglésia petita
que els munts de neu agombolant-se amaguen,
tot glaçant-se les llànties ja s'apaguen.
Llavors damunt la solitud immensa,
de l'hivern que comença,
quan tot és mort en els cimals de Núria,
duta pels vents, que van passant amb fúria
hi plana magestuosa
com una au amb les ales desplegades
una llegenda hermosa,
que amb sos cants han forjat les encantades.
III
"Entre pics altívols, que la boira esqueixen
hi ha tres llacs que s'obren com tres ulls de cel.
A l'hivern, que els homes a la Verge deixen
entre neus i bromes al darrera un vel.
Quan les neus la trista solitud emmenen,
una boira en puja sota el cel ponent,
Són les encantades, que a les vetlles trenen
sos cabells verdosos voleiants al vent.
Els seus ulls son dolços. Resplandeix sa cara
de clavells i lliris del nadiu vessant,
i sos pits apunten baix la vesta clara
com fruits d'or que els llavis mai assoliran.
Volen vers la Verge de la vall de Núria
de l'antiga ermita vers el rústec chor.
En quiscun dels llavis flota una cantúria,
en les mans nevades una lira d'or.
Ja les llànties mortes de l'altar s'encenen
i somriu l'ermita com un ram florit;
les hermoses goges; que de França venen
els vells goigs de Núria cantant cada nit.
I les neus rodolen per les serralades
i l'hivern camina sobre els llacs glaçats,
quan les goges canten ses gentils tonades
els llops hi vigilen a l'aguait posats.
Les ciutats que riuen en les terres planes
no saben que, a l'ombra d'un mantell de fum,
de la santa Verge canten les campanes
i els altars brillegen, llampegants de llum"
IV
Damunt del mar riçat com l'Afrodita un dia,
s'aixeca un vent lleuger d'amor i d'alegria;
la primavera ve.
Enrama els fruiterars amb sos ramells de ploma
la flor de l'ametller.
I el vent va volant sempre i riuen les planures.
Avança cap als cims i omplenen les altures
les ginesteres d'or.
I porta el riu al mar les llàgrimes que plora
la congesta que es mor.
Llavors l'altiu Puigmal somriu a les albades,
el front cobert de neu, les comes agençades
de gleva verdejant;
i tornen els romeus, les gorges de la serra
festosos escalant.
El llop els ha sentit muntar les serralades;
a son udol ferest les belles encantades
han fugit com ocelles a son niu;
per primer cop la vall llavors somriu i calla
mentres esclata als plans l'esplèndida rialla,
la rialla de l'estiu.
I allà en mig de la vall com perla en sa petxina
hi veuen desplegar aquella flor divina
que allà te el seu altâ...
la immensa solitud que plana per laes comes...
les goges han fugit als llacs de Carença.
dissabte
L'ALBADA DELS GATS
Premi en les festes celebrades per en Pere Romeu als IV gats l'any 1899
L'indolent animal se suffit comme un monde.A l'hora que el Sol post, a l'acabar la feina,
A.Ruffin
l'obrer surt al portal, arreconant son eina,
quan tornen al redai feixugues les remades
i sonen d'oració les lentes campanades,
els gats s'han despertat. Mig somniosos miren,
deixen la llar de foc, fan el camell, s'estiren,
esmolen els unglots darrera d'una porta
i surten al carrer, quan ja la tarda és morta.
Llavors en el portal ombriu de cada casa
brillegen dos puntets: són els seus ulls de brasa.
Pensívols, ferms, atents, amb posa de joguina,
enfoquen els voltants amb son oberta nina.
Desperts llavors, que el món dormint-se s'aconsola,
ells cerquen el que es mou: l'escarbatet que vola,
l'espurna que ha saltat de la fornal, que apaguen,
un cigarret encès, els rats penats que vaguen,
la lluerna entre les flors, el vol de la falena,
l'eixam d'estels brillants que encén la nit serena.
Seguts i drets ensems esperen sens temença
l'imperi dels bruixots, la vetlla que comença.
...La nit... - Es d'ells la nit. Les larves paoroses
els passen sobre el llom les llargues mans ossoses.
Prenent-los per amics, les ànimes en pena
els donen per jugar l'extrem de sa cadena.
Les bruixes del poblet, que volen el dissabte
per fer-les de fanals les prenen en son rapte.
I van ells els gatots, que l'home desprecia
envers les nits d'argent rublerts de poesia,
cercant en mig dels prats els besos de la lluna,
quelcom, que vaga i riu en l'estelada bruna.
Potser son els devots d'un ideal que canta
darrera el vel espès de la foscor geganta,
ideal ombrívol, trist, que sempre copdicia
de poetes un estol que els fa de companyia.
Mes quan ve la claror, que tot ensomni ofega,
els gats s'han amagat, abandonant la brega.
Immòbils, arrupits, amb misteriosa posa,
butxí de l'ideal, els gats no et faran nosa.
Esfinges, que el secret conserven d'una raça,
els gats no el contaran al prec ni a l'amenaça.
I el saben potsê enter, d'aquella nit serena
l'ensomni misteriós que ens fa morir de pena.
I ells seguiran tot temps sabent-ne maravelles
i mil secrets guardant d'aquelles nits d'estrelles
i la nit immortal vestida de violeta,
serà el secret d'un gat, d'un boig, o d'un poeta.
dijous
PAÍS DE VANO
No te'n recordes ja, Maria?
Era en un prat i era a l'estiu.
En nostres fronts reia el migdia
a nostres peus lliscava el riu.
Deixant suspesa la partida
amb, nostres masses de croquet
despentinàvem l'herba humida
del prat ombriu de trèbol ple.
I vora l'aigua, que mai calla
amb nostres cors plens d'ilusions,
jo t'explicava una rondalla
tota de flors i papallons.
Com d'una rosa les despulles
la més bonica em du el record,
del trèbol vert de quatre fulles,
del trèbol vert, que du la sort.
A aquells que logren conseguir-lo
la sort els busca de segû.
Hermosa meva, hem de partir-lo.
Si el trobo jo, serà per tu.
I allà dessota les brancades
o del dosser del blau del cel,
les verdes fulles encreuades
vàrem buscar-les amb anhel.
Si el trèbol bell vàrem collir-lo,
Maria hermosa, ho sab tothom.
Allà en la iglésia vam partir-lo
junt amb ma casa i amb mon nom.
Mes de la troba no t'alabis,
que a cau d'orella be ho puc dir.
El vaig trobar sobre els teus llavis
i els llavis meus el vam collir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)