LA GERMANA DEL FILL PRÒDIG

Elle est la grande soeur de l'Enfant prodigue,
celle dont saint Luc no parle point, mais qui
dut, si elle exista, plaider la causes de l'absent
insister auprés du père pour qu'il tuât les veau
gras, quand revint le fils.

J.K. Huysmans

QUAN el vell Ephraïm de blanca cabellera
el cor ple d'enyorances, a l'hora que el sol cau,
mirava com serpeja l'estesa carretera
o els llargs vaixells de guerra dansar sobre el mar blau,

quan d'aquell fill ingrat, que a la ciutat fugia,
la trista recordança tornava'l a trobar,
sentia una veu dolça, que a afalaga'l venia,
la veu, que a cau d'orella li deia «tornarà!»

Era Miryam sa filla, la sola que plorava,
quan dels cabals del pare, portant-se'n un sac d'or,
el germà xic dels masos dels avis s'allunyava
vers la ciutat superba, que li robava el cor.

Vers la ciutat llunyana de cúpules rodones
d'or pur, que relluien als raigs del sol ixent,
on els perfums volaven, com vols de papallones
en boscos de columnes de marbres d'Occident.

Sota velams de porpra, que el sol ponent imita,
de cent festins sonaven les músiques i cants
i dones nues, boges dels focs de l'Afrodita,
com parres retorcien sos cossos ondulants.

I allà fugí. Mes curtes ne foren ses ventures,
sos somnis d'alegria, dels pares lo tresor
volaren sota els besos de les bacants impures,
com gra d'encens, que crema dins d'una copa d'or.

I un dia que pels boscos trescava sa germana,
buscant de ses remades un anyellet perdut,
va tramontar les serres i descendí a la plana,
i allà, en mig de la verda pradera de vellut,

vegé un pastor, que pobre guardava ses ovelles,
la cara esgrogueïda llaurada pel plorar.
Tan trist no el coneixien sos ulls ni ses orelles.
Son cor hagué de dir-li: aquest és ton germà!

Llençant-se entre sos braços, germana, així li deia,
mos somnis van ser gorga d'estiu que aixuga el sol.
D'amics i enamorades la torba que em somreia
amb mes darreres dracmes, fugiren en un vol.

I sol i vern i pobre, contemplo nit i dia
eix cim que ma vergonya em priva de passar.
Oh, porta'm a mon pare per dir-li: «En ma follia
perdut, contra mon pare i els cels jo vaig pecar.»

Espera, Miriam diu-li, i un bes al front li posa,
i vola com una aura per un verger florit.
La joia li fa batre son cor com una rosa,
el vent alegre juga per sos cabells de nit.

I corre vers son pare i arriba riallera,
sens fer remor s'atança a l'hora que el sol cau,
i el troba que mirava la blanca carretera
i les inflades veles que corren pel mar blau.

Llavors Miriam la bella, sobre son pit s'inclina.
El fill a qui ploràrem perdut jo l'he trobat.
Era un dolent, oh pare, mes ma primera nina
ell va tallar d'un arbre per l'aigua arrossegat.

Ell, el company, que n'era, volgut de ma infantesa
retorna i per ses galtes rellisca amarg el plor,
el plor dels que pecaren, el plor de sa tristesa
quan cau al cor dels pares, hi fa brotâ una flor.

Es el perdó la rosa que hi neix. En la nit bruna,
tan fàcil que és el perdre's i errar-se de camí,
amb sos companys de festes, el deixaren a l'una;
quan el Senyô ens el torna, el llençarem d'aquí?

Digué, i el vell Ephraïm, de blanca cabellera,
plorant de goig sos braços obria al fill ingrat,
al fill que s'acostava baixant per la drecera,
cap baix, com roure jove, que els vents han capbussat.

I mentres rera núvols de roses el sol queia,
i el pare a cap de taula n'asseia el fill perdut.
Miriam, la bella verge d'Israel, al Senyor deia
el prec que el braç desarma de Jehovà temut.

Son cant pujava als núvols on el Senyor hi trona,
planant per les rientes contrades de Judà,
allà on Jesús moria i als cels pujà una dona,
perque a sos precs fos sempre més dolç, el perdonar.