VIDA

Alma Mater

I

Les flors han mort. Les porta el vent.
Cantem la mort de llur frescura.
Les flors són mortes al torrent:
l'aroma dura.

El sol és mort rere el serrat.
Cantem sa mort rere l'altura.
Si el sol és mort i s'ha apagat,
la claror dura.

Han mort els llavis adorats.
Cantem la mort de llur dolçura.
Si els llavis jeuen soterrats,
el petó dura.

Han mort els cors que es van voler.
Cantem sa mort i sa tristura.
Si els cors són morts, etern, serà,
l'amor bé dura.

Tot mor i fina amb foll anhel.
Cantem la mort de la natura.
Si tot s'acaba, sota el cel,
la vida dura.

II

En raig de sol d'estiu entrava dins la sala
com un record feliç un dia de dolor;
un raig de sol brillant com reflectic de l'ala
del núvol més daurat penjant a l'horitzó.

Com un record feliç un dia de dolor,
cantaven els ocells damunt de les taulades;
cantaven dels blats verds la mística cançó,
i de les flors del camp aromes escampades.

Cantaven els ocells damunt de les taulades,
la sava als troncs muntant per fer-los reflorir,
la gran cançó d'estiu, que riu en les brancades
i que a les neus dels cims les crida per morir.

La sava als troncs muntant per fer-los reflorir,
és la corrent gegant que omplena la natura.
Un núvol de petons, que vola en torbellí
com vol de papallons, abriga la planura.

Es la corrent gegant que omplena la natura
la que omple els nostres cors de santa adoració.
I el raig de sol d'estiu, que ens besa en sa dolçura,
els nostres llavis joves ajunta en un petó.

III

Sota dels xiprers que miren les estrelles,
a sota els saules vells arrossegant-se al sol,
els braços sobre el pit i closes les parpelles,
hi jau dels qui han viscut l'innumerable estol.

Els braços sobre el pit i closes les parpelles,
no veuen ni les flors ni els núvols de l'estiu.
La Mort, com un serpent, estreny amb ses anelles
els cossos que han tancat en el sepulcre ombriu.

A sota dels xiprers la Mort pren la bandola,
El càntic que ha cantat, la Vida l'ha sentit.
Al buf del vent d'estiu el vell fossar tremola
i creixen els ossams dessobre del seu llit.

La terra s'estremeix. La lluita mai finada,
a sota dels xiprers retorna a començar,
i focs fosforescents, sens llum ni flamarada,
traspuen entre els junts les pedres del fossar.

Damunt dels llits de roc sa tasca que mai fina
reprèn la gegant mare que infanta tot lo viu,
i sota dels xiprers la copa gegantina
alena l'escalfor viventa de l'estiu.

Es el treball inmens, gegant que no s'acaba.
Parèntesi la mort, que un jorn no pot durar.
Dels focs fosforescents dessota la llum blava
germina al cementir la vida de demà.