LA MORT DE LES FLORS

Nul souvenir des iles blondes ne persiste
en l'eau morose qui fui la ville et les toits.
André Fontainas

El maig se despedeix. Les ginesteres
que dauren les vessants de les muntanyes,
els clavells estrellats de les praderes,
les campanes penjant de les cabanyes,
les flors del camp se van morint colltortes;
que el ven de juny, que arriba, les ha mortes.
I es van morint... morint amb l'alegria
d'aquell dia d'estiu, que els plans arbora,
amb l'atmòsfera d'or ensopidora,
quan en planes i artigues
canten un himne les gentils espigues.
I els forçuts segadors, que d'altres terres
arriben con un núvol d'alegria,
no saben que aquell dia
les flors se van morint, que de les serres
a la plana davalla
dut per l'oreig que les petona, i calla
l'estol de flors que el riu lliscant espera
amb les roses, que ha dut de la nevera.
El riu, jove com elles,
salta i juga com nin entre la molça,
ja s'esmuny entre rocs, ja en la colzada
d'una bauma es rabeja, ja l'onada
se capbuça en cascata
com un serpen d'enlluernadora escata,
qui fingeix en son llom un vol d'estrelles,
sota la pluja dolça,
la pluja d'or que ploren
les ginestes, que es moren,

Un sol moment aquelles flors caigudes
voguen com naus en l'aigua joguinosa
que les gronxa com ans la brisa feia.
La bardissa, amb ses branques punxagudes,
una valla els hi posa.
El sàlzer vell, quan acostar-les veia
aturar-les volia amb sa brancada,
que com mà desplegada
enfonza en l'aigua, que a la mar s'escorre.
Les flors mortes s'allunyen i una a una
l'aigua verdosa i bruna,
de reflets d'or, les va negant i corre.

Entre marges florits el riu camina,
la mole gegantina
de la ciutat travessa,
i ses torres altives emmiralla
on canten les campanes.
Reflecteix sos palaus. Enllà retrata
i trenca ensems la llarga columnata.
Si n'ha vistes de coses,
si n'ha collit de lliris i de roses.

Per tot la pluja eterna,
sota el sol que enlluerna,
de les flors que es marceixen i que es moren.
Les violetes que riuen en l'obaga,
els lliris blancs i les passions que ploren,
les roselles, que enyoren ses amigues
les daurades espigues,
les roses dolces i els clavells de grana,
les flors de neu, que la congesta amaga,
van caient sobre el riu, que avall se'n porta
el trist recort de tanta flor que és morta.

I el riu avança sempre. Ja és l'extensa
planura que comença,
i no s'acaba mai; ja l'aigua és trista
com la boira que abriga ses marjades.
Pesanta i sense onades
és una aigua de plom que no emmiralla
els sàlzers alts de verda cabellera.
Es extensa i planera
gorga de mort, que va plorant i calla.
En ses vores llunyanes i ennegrides
bullen els forns de negra fumerola,
les màquines hi roden; ensopides
les xemeneies llancen
l'espès alè que el cel d'estiu embruta.
Ja ni una rosa sola,
ni un can d'ocell en la boirosa ruta,
en la planura immensa,
on el ferro es retors sobre l'enclusa,
el foc s'encén i el sol d'estiu abrusa.

I el riu arriba fins al mar.......
La mar, gran com el cel i com ell blava,
engull el riu que tanta flor portava,
i les aigües de plom de sa agonia,
on tanta flor moria,
s'han confós amb l'onada
de la immortal poesia
del sol ponent a la darrera ullada.

El cel és ennegrit. Les nuvolades,
com professó de flames,
han tancat l'horitzó. Les fondalades
que engarlanden els pins són plenes d'ombra.
Tan sols al lluny llampeguen
les boires d'or que amb les tenebres breguen.

Llavors, ratllant l'onada
amb blanquinosa estela
i confosa entremig de la boirada,
una nau immortal d'estesa tranquila,
una nau d'or que a l'allunyar-s' se'n porta
son fons replè de tanta flor que és morta.

I on se'n va ningú ho sab. Molts ulls la miren
a la posta de sol. Molts cors suspiren
per una flor que dins la nua navega
vers la boira brillanta que llampega,
i no saben on van les flors marcides,
els colors que han fugit, els cants que volen,
les flaires per les brises espargides,
les papallones d'or que els llirs breçolen
i somnien contrades
per migdies eterns iluminades,
on els abrils floreixen
amb flors que no es marceixen...