Premi d'una escultura d'En Blay l'any 1912 en un certamen d'Olot
En els temps que les besties enraonaven
una tarda d'estiu, trista i boirosa,
tal volta la darrera,
al costat de la blanca carretera,
que les fulles, caient, ja encatifaven
troba tota plorosa
la cigala d'estiu, sa vella amiga,
l'heroïna de les faules: la formiga.
Quin plorar, quins sospirs! Ja diu la faula
que dels temps més llunyà de les vellures
el plorar ha estat company de la paraula,
i per un que de penes se creu lliure;
quan la neu guaitarà per les altures,
el cas de la formiga
era més de plorar que no de riure.
Era el cas més vulgar de cada día.
El cavall atordit, que salta i juga
i sols pensa en lluir sa crin rissada,
fora el camí corria
i amb la dura petjada
de sa pota orgullosa i barro era
ha xafat fins al fons, la formiguera.
Adéu cau i els afanys d'aquella anyada!
Els graners estivats amb tanta pena,
els cellers amb licors de tota mena,
tot el gran magatzem per la hivernada,
tot és xafat, tot runa...
i el fret vindrà pel nou girant de Lluna...
Per ço plorant a sa lleugera amiga,
- Tu rai! -diu la formiga.
- Jo rai! -respon picada la cigala-,
jo rai! perquè potser dintre dos dies
em veuràs espirar penjant d'una ala,
i la ventada forta
acabant amb mos cants i mes follies,
se m'endurà sobre els terrossos morta,
perquè puguin llavores tes companyes
fe un festí de carnatge en mes entranyes.
Mes no hi pensem, que encara tenim vida,
i per fer una bona obra
per la pobra formiga el temps ens sobra.-
I a la potenta crida
del timbal estrident de la cigala,
venen saltant a la veïna brosta,
els dos músics, el grill i la llagosta.
-Demà, els hi diu, de bon matí, gran festa.
Tots tres farem d'orquesta.
Que vingui tot el món petit que vola,
qui amb un gra, qui amb un bri, qui amb una fulla,
qui amb la gota de mel d'una corola,
tothom amb el que vulla,
per refê el magatzem de la formiga.
I el cavallet de Sant Martí es presenta,
que per ells és un'àliga valenta,
i se'n vola a portar l'alegre nova.
De parents i d'amics, a tothom troba.
Sa volada amatenta,
no ha deixat una pedra, ni una mata.
Els convida i els diu: -Hi haurà safata!-
Al s'endemà, quan l'alba endormiscada,
que ja es llevava un xiquet tard, la prada
omplia de verdors i els cels de grana,
tot un núvol d'insectes acudia,
qui volant, qui saltant, qui com podia,
tots portant son escot a sa germana,
que quiscú dins del sot hi deixaria,
on vetllava endolada la formiga,
simplement, com s'escau; que segons deien,
els mosquits trapassers, que tot ho veien,
llavors aquelles festes complicades
de kermesses i tómboles no es feien.
Els pesants escarbats de verdes gales
li duien grans de xeixa i blat de moro.
A grapats el plumatge de ses ales
li deixaven arreu les papallones.
Brunzint i fent rodones,
els pintats borinots li regalaven
una gota del néctar que xuclaven.
Les aranyes subtils troques de seda,
que vestien les soques de l'arbreda
i les xiques lluernes,
el petroli que crema en ses llanternes.
Les abelles tan sols rondinadores
s'esquivaven passant adalerades,
parlant de sequedats abrusadores,
i dels vents que malmeten les anyades.
Mes tot l'aplec bullia. La sardana
de cuquets i marietes s'extenia
els pins cenyint d'un collaret de grana.
L'escarbatet daurat s'entretenia,
tot fent d'equilibrista
amb la bola de fanc, que arrodonia.
Els banyuts papallons giravoltaven
davant dels plegamans, que amb posa trista
la festa contemplaven;
i al so potent de la incansable orquesta,
de llagostes, de grills i de cigales,
que de l'ample verdissa amb sons de festa,
omplenaven les sales,
pressentint ja que els homes copiarien
un dia per volar ses formes rares,
els espiadimonis extenien
ses ales de cristall, brillants i clares
i els primers aeroplans feien sos viatges
sense perills de pannes ni aterratges.
El sol ponent rera els serrats moria,
quan finava la festa al finâ el dia;
i contents, satisfets, de la bona obra,
d'haver treta de pobra,
la formiga aquell jorn tan desvalguda,
emprenien el salt o la volada,
o rampant una ruda
caminava de nit, fins a l'estada
que a cadascú per fer non-non li toca...
una pedra... una fulla... o bé una soca;
mentres alegre del succés la junta
a la pobra formiga, encar sorpresa,
li entregava formal tanta riquesa,
que jura no haver vista tota junta;
entera i sens descompte ni rebaixa;
que segons tradició, que tinc per ferma,
tota almoina llavors entrava en caixa,
no pas com fan els homes, sense merma.
Consolada amb tants bens en ses desgràcies,
la petita formiga,
confosa no sabia dar les gràcies,
i llavores, seguint la usança antiga
que obliga a la cigala en conseqüència,
a canta el discurset de presidència,
la tradició com sempre tafanera
repeteix el discurs d'eixa manera:
-Si ta casa d'hivern hem deixat llesta,
no ens ho tens d'agrair com a bona obra.
Ben mirat amb tes penes hem fet festa,
i el que avui t'hem donat, a tots ens sobra.
Mes deixem que com paga a ma soldada
me rigui avui de ton afany de viure;
als que ens tenen per boigs la gent honrada,
nos donà Déu com a venjança el riure.
A tu l'hivern, que ha de venir t'aterra,
perquè l'has de passar, siga com siga:
quan tanqui el gel amb sos cristalls la terra,
presa en sos antres, romandràs formiga.
Mes per fugir les hivernals nevades,
a mi la mort me donarà ses ales.
Quan en les branques per l'hivern gebrades
no hi hagin cants, ja no hi hauran cigales.
Ara adéu i a morir. Si el fret s'atança,
no em vegi pas que d'enyorança plori.
La mort quan no hi han flors, és deslliurança.
Per viure sense cants, més val que em mori.
I mentre la formiga laboriosa
ses grans riqueses a son cau entrava,
de tardor la ventada ploviscosa,
expirants, les cigales s'emportava.
