EN LLOC SAGRAT

Accèssit en els Jocs Florals de Barcelona de 1897

Penediment

HA mort son germà!» crida
la turba perseguint a l'homicida
qui corre pels carrers de la ciutat.
Pedres i darts li volen al darrera.
           Ell segueix sa carrera;
ni una pedra, ni un dart, l'han aturat.

Ell corre més que tots. Vella, ennegrida,
la catedral s'aixeca, ses portes són obertes
al trist, encar que sia dolent o malfactor.
          Allà en ses naus desertes
          s'enfila l'oració.
Els sants, que amb glavis nusos hi vetllen a la porta,
         prou que l'han vist entrar
         i l'han deixat passar.

Com un llamp, una freda esgarrifança
ha sacudit la multitud, que avança.
Un crit esclata fort: «Es en sagrat!»
Paorosa la turba s'ha aturat,
         i les llances s'inclinen i s'ajauen,
les pedres són a terra i les ballestes cauen.

De Sants Pares i Reis un vell usatge,
          veda als cristians fê ultratge
al crininal, que en lloc sagrat s'amaga.
Per ço la multitud, encesa en ira,
aplacada de sopte se'n retira
i una aura de perdó, que dolça vaga,
           passa tranquila i mansa,
damunt dels fronts, que bullen de venjança.

Ja és salvat de la mort. Com la tempesta
de ponent, s'ha esvaït la turba irada
          que bramava feresta.
          En mig de la nau resta
un home agenollat, com vella soca
que ha deixat a una banda la riuada.
l allà dins l'ombra que aquells murs de roca
que aixequen fins al cel ses voltes encreuades
al mig d'un altar d'or, que brilla en la foscúria
el front en les tenebres, les roses a son peu
com Déu de les venjances que els llamps atia amb fúria
la Santa Magestat clavada en creu.

La claror va minvant. La roja posta
          emporpra les vidrieres
un instant i no més. Són les darreres
flames del sol. La negra nit s'acosta.
Els sants pintats dels finestrals llampeguen.
Els rats penats, que lentament s'escorren,
          amb són alam els freguen,
i es van tornant obscurs i es fonen i s'esborren.

És la nit que ha arribat, quelcom que mata
més que un dart o una corda sens clemència,
la fosca trista que en son fons retrata
els teribles abims d'una consciència,
la trista soletat, l'espaventable
ombra crudel de malvestats i vicis
i aquell jutge soberb, inexorable,
qui judica en la creu dels sacrificis...
Allà ho veu tot el matador: el glavi
fixo en el puny com una serp traidora;
un bull de sangs, un no oblidat agravi,
un dubte com un llamp, l'encegadora
         tempestat de sa ira
i un home vell que entre ses mans espira...
l allà on les ombres tristes hi regnen sobiranes,
on sempre els crits de la venjança moren,
son front altiu se postra damunt de les llosanes
i els ulls del crim sobre ses culpes ploren...

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Prop de la creu que aguanta Jesús en l'agonia,
dos altres creus s'aixequen, companyes de torment.
Un home en una d'elles ses malvestats espia,
el plor sobre les galtes, la vista al firmament.

Com arbre sec, quan alça ses fulles a la pluja
d'aquella font de gràcia, son cor ne beu l'encís.
«Senyor, li diu, vostra ànima vers els estels se'n puja;
d'eix trist enrecordeu-vos quan siau al Paradís.»

I el Crist la cara hermosa vers son company inclina.
Ja no és aquella antiga, terrible magestat.
Sa veu ressona dolça com aigua cristallina.
Sa cara n'és un lliri que els vents han arrancat.

I aquella veu dolcíssima que en la tempesta fera
condueix a aquells qui es perden i s'erren de camí,
respon al, trist qui plora sobre la creu i espera:
«Avui seràs al Paradís amb mi».