NIT

Quan la llum arribi, la visió es fondrà.

LA SOMBRA

SOBRE del meu braç posa el teu ma bella.
Brillen els estels en la fosca nit.
Que és bonic somniar tanta maravella
sota del dosser del fullatge humit!

L'herba estén als peus sa tupida alfombra.
En l'arbreda fosca, que és hermós d'entrar!
Déu an els cors tristos va donar la sombra
sens color'ni llum, per poder somniar.

Així, aimada meva, l'hora és arribada.
No les veus les flors de suaus olors?
Són altes com nins, de color daurada,
de fullam d'argent en la sombra fos.

Els aromes munten en la nit serena,
semblen les boirades, quan el sol se mor.
N'hi han de blaus i rojos i de tota mena.
De les roses munten aturant-se al cor.

Els clavells exhalen una boira roja,
s'alcen de les roses nuvolets rosats.
Una espiral blava voleiant i boja
surt de les violetes i dels llirs badats.

Sota de les branques on les flors s'enreden
s'obra un llac blavíssim que enamora el cor.
Sobre de les aigües on els llirs hi neden
desplegant ses veles una barca d'or.

Vogarem en ella fins al trenc d'albada,
en les ales rosses del lleveig que ens du.
Cullirem la rosa de ningú flairada,
vogarem vers platges que no ha vist ningú.

Caminem, ma bella, per la verda alfombra
que pels cors qui penen enyorant-se en va,
Déu, perqué somniessin, els va dar la sombra.
Quan la llum arribi, la vissió es fondrà.

ESTELS ERRANTS

          La llum fosforescent

          travessa en un moment

l'ampla volta callada.

          Brillant el blanc estel
          llampega, creua el cel

i es fon en la quietud de l'estelada.

          Es d'alegria el crit,
          el somrís de la nit,

la nit dels cels, que eternament somnia.

          Es l'etern moviment,
          la flor del firmament,

La nota discordant d'una armonia.

          Cor meu espaordit
          en eixa llarga nit,

més trista de passar quant més serena,

          no el sents aquest llampec
          que et passa frec a frec,

un sol instant per a calmar ta pena?

          Es un raudal de goig,
          que arriba, passa boig

i et dóna silenciosa una besada.

          Desconeguts consols,
          quan aturar-los vols,
          l'alegria és passada,

i sols veus la quietud de l'estelada.

LA SIRENA

En el silenci de la nit serena,
un crit sentim al lluny: és la sirena
del vaixell, que travessa el mar de plata.
Allà al lluny, al darrera la cortina
de la feble boirina,
ressona dèbil travessant la plana
amb el crit suggestiu de la trompeta
i amb el so misteriós de la campana.
Es la veu llevantina
de lo que vola lluny, lo que camina
per on son rastre al seu detràs s'esborra,
per un mar ample, gran, on sempre es corra
lluitant amb les onades;
mes fora dels camins entre marjades.
Què hi fa que eixordadora
la mar destroci l'atrevida prora,
si l'onada que troba
el vaixell a son pas és sempre nova?
Què hi fa que la tempesta
doblegui els pals d'aquella nau altiva,
si enjoiada de festa
al fi a la platja vencedora arriba?
Quin espai tan blavenc! hermosa meva,
per volar-hi tots dos ara que es lleva
entre els serrats la lluna;
quina enveja sentim, i quina pena
ens dóna aquell cridar de la sirena.

MÍSTICA

La lluna blanca i pàl·lida les serres fa nevades,
un bany de claror freda s'escampa per les prades,
i amb resplandors de níquel brillegen les onades.
Tot dorm. La boira blanca voreja la planura,
no es mou sols una branca dels pins en la verdura
i volen per les planes ratxades de ventura.
Com una calma blanca de nostres cors s'empara,
sentim un batre d'ales fregar-nos a la cara
i una cantúria dolça pels aires vola encara.
Es la tonada eterna que en el silenci canta.
Es l'himne de la terra que creix i s'ageganta,
mentres els cel s'acosta, s'acosta i s'abrillanta.
Es lo que les flors ploren morint-se dins d'un gerro,
el càntic d'enyorança, el crit en son desterro
del cor d'alam de plomes, engrillonat de ferro.
Amb l'arpa d'or, amada del cor, cantem-lo a l'una.
Al càntic que s'aixeca d'aquesta terra bruna
faran-li ara d'escala els raigs d'aquesta lluna,
                   que mística retrata
la cara misteriosa de Crist, nimbat de plata.

BOIRA

La boira de les serres descendida,
fumeja sobre els pins i els plans amaga.
En una densa i blanquinosa obaga
se va fonent una ciutat dormida.
L'oblit amb son abraç adorm la vida
que amb son bes de narcòtic afalaga.
I baix la sombra misteriosa y vaga
el pobre cor de sos pesars s'oblida.
Demà, quan el sol alci la boirada,
trobarà molt més verda l'enramada
sota eixa boira que en la plana corra,
i l'home qui reposa en sa pobresa
trobará dins del cor que la tristesa
de sos records es va allunyant... s'esborra.