OGIVAL

Fides

DEL mig d'un mar de cases, sortint com entre onades,
antiga, emmorenida dels besos del Mestral,
s'aixeca fins els núvols i esquinça les boirades
amb torres i pinacles, l'altiva catedral.

A fora el sol destrena, de foc, sa cabellera
batent sos murs de pedra amb llampegueigs de llum;
mes sota ses arcades, placenta i riallera,
sa força dura, indòmita, s'escampa com el fum.

Perquè no torbi l'hora dels somnis i pregàries,
sa llum penetra dolça dessota els ares torals.
Tot'hora allà filtrant-la de gaies lluminàries
se baden entre fulles els gòtics finestrals.

Vidriera de mos somnis pels anys apetonada
davant de tes imatges enteixinades d'or,
per veure ta llum pura, de cent colors banyada,
com llàntia i presentalla, ja.hi he penjat el cor.

Per un espai, que mostra la seva blavor pura,
estesa l'ampla vesta, la cabellera al vent,
les mans al pit creuades, la vista allà en l'altura,
dos àngels al cel pugen als raigs del sol-ixent.

Navilis d'aquell pelàc blavenc, com fonda estela,
l'espai a son pas deixen de roses estrellat,
cascada de flors gaies, que els aires cobricela,
baixant com les rosades al sol assedegat.

Aital és la vitralla de màgica pintura,
qual ull immens badant-se té enamorat mon cor.
Era pel juny. Als besos del sol en la planura
bullien les roselles amb les espigues d'or.

Sospirs d'espigues mortes, olors de flors segades,
cantars i papellones pujaven del voltant.
I les negrenques gargoles a l' absis abocades
ses goles allargaven les brises aflairant.

Hermosa de mos somnis, companya de ma vida,
de genollons pregaves davant del finestral.
La llum del sol baixava besant-te amorosida,
entre angels i entre roses vestint-te d'ideal.

Ruixitns de claror fosca baixats, una ampla ralla
marcaven, en les lloses, de perlesfii rubins,
confosa i entre boires l'artística vitralla,
la pluja de les roses i el vol dels serafins.

La clapa abrillantada dels vidres descendida
vers tu lenta corria nimbant-te de claror,
deixant-te en una imatge de verge convertida,
que el cor empresonava de santa adoració.

Un raig blavós ta cara de neu apetonava,
un raig d'or se fonia dins l'or de tos cabells,
damunt ta vesta clara l'eixam hi voleiava
de sols de grocs matisos, verdosos i vermells.

Llavors brunzia l'orgue com tempestat llunyana,
ses notes, com onades, pujaven colossals,
cantava en l'alta torre la veu de la campana,
l'encens muntava al sostre ses llargues espirarls.

Un himne, deia el temple, i el cor li responia,
de genollons en terra, cantant-lo sens parlar,
prenent per testimoni la imatge de Maria,
jutavem estiwar-nos a l'ombra de l'altar.

I al fons aquella antiga vidriera punxaguda
obria's davant nostre com ull agegantat,
mostrant-nos blava, hermosa, la vida llarga i ruda
per fer-la sens temença d'un vol, adalerat.

Un cel bau sense bromes,
tacat de flors eternes, de virginals aromes,
un cel immens sens fi.
I uns ángels d'amples ales i estesa cabellera
cobrint, perquè passéssim, de roses el camí.