divendres

dimecres

El per què d'aquesta segona edició

El nostre amic Osvald Cardona distingit conreador de les lletres catalanes, a qui l'impressor Altés havia confiat la revisió de les quatre ratlles preparades per nosaltres compilant alguns dels judicis que han merescut les poesies del nostre pare, que ara tornem a editar, ha tingut la gentilesa de redactar uns comentaris sobre l'obra poètica que conté aquest llibre, amb un devot sentiment d'amistat. No ens resistim a acollir aquest text per què obri el volum, en la nova edició, que publiquem encara que sigui contrariant la ferma voluntat del poeta, expressada de manera inequívoca al Pròleg-Endreça, que ve a continuació. I testimoniem a Osvald Cardona el nostre agraïment per la bellesa i la cortesia del seu comentari.

***

Han passat més de quaranta anys de la primera edició d'aquest recull de poesies que l'autor no pogué veure enllestida. Va morir quan tot just corregia les proves de l'índex, i havent escrit i revisat el Pròleg-Endreça que obria el volum que, malauradament, havia d'ésser pòstum.

Guillem A. Tell i Lafont havia portat una vida literària molt intensa, però aleshores ja se'n trobava prou apartat, i sentia ben sincera una sensació d'oblit de la seva obra, i endevinava com esdevindria més fort encara. Per això accedia a la publicació d'uns versos que volia dedicar en exclusiva al recer de la família i dels amics més íntims, perquè servissin, amb el llibre, el record generós d'un poeta.

Al cap de molts anys de no escriure poesies, doncs, treia de la intimitat desitjada - i on l'oblit els havia tornats - uns versos que anys enrera mereixien copiosos premis als Jocs Florals de Barcelona i en altres concursos, als quals tirava sovint; com col·laborava a les revistes d'avançada i era amic dels poetes en aquells temps innovadors. Perquè ell també se'n sentia, i així, encertant la planeta, li ho reconeixien en els judicis de la crítica.

De l'any 1894, que hi obtingué un primer accèssit, fins al 1900, que guanyava la Flor Natural, el seu nom i els seus versos apareixien contínuament als volums dels Jocs Florals de Barcelona (1). Aquell primer any, el Secretari, que era en Manuel Rocamora, lloà la poesia La mort de la nina significant "la novetat de l'assumpte i la manera de tractar-lo, la delicadesa de les idees i la distinció en la manera d'expressar-les". L'any següent, que obtingué la Viola amb el poema La Salve a Montserrat, li lloaven "la nova manera amb què tracta una idea tan desconeguda com estimada, i per sa forma exhuberant, majestuosa i correcta". L'any 97, que tingué la Viola en Francesc Matheu, li corresponia un accèssit per la col·lecció de poemes Nit (un dels quals Boira, és un sonet entre els primers que els Jocs acolliren) i que segons el Secretari, que era en Pelegrí Casades, "dóna una impressió justa i nova".

L'any 1898 rep un accèssit a la Flor natural i un altre a la Viola, lloats no pas menys pel sentiment i la tendresa, i per la forma, que esdevé una característica de l'autor, avançant-se cap a nous corrents.

Així l'any 99, peoner també entre els grans poemes de les muntanyes que esdevindran famosos, té l'Englantina amb la composició L'Hivern a Núria, i el Secretari, Claudi Planas i Font, torna a lloar "les belleses d'una forma cisellada i l'aire de misteri que envolta els grans cims emboirats i on (...) potser perquè són tan llunyans i emboirats, les llegendes hi planen majestuoses". Era l'any històric per la presidència del bisbe Torras i Bages i l'aparició del joveníssim Josep Carner, el qual rebia un dels quatre accèssits, adjudicats expressament sense prelació de mèrits, a Anicet Pagès de Puig, Manuel Folch i Torres i Guillem A. Tell i Lafont.

L'any vinent culminaria l'ascenció: la Flor Natural per un Enfilall, precisament de sonets. En Sebastià Trullols i Plana, fent de secretari, els qualifica com "una col·leccioneta de sonets que revelen en son autor una cultura i un bon gust que no sovinteja pas, i per sobre d'això una delicadesa i un aticisme de pensament encantadors. És galanament cisellada, i encara que tal vegada hi hagi qui la pugi motejar d'un xic exòtica, per la forma de sonet adoptada per l'autor, pot ben dir-se que la forma és l'adjectiu de la idea i que si aquesta es presenta amb l'ingeni i la delicadesa amb què es presenta en dita composició, aquesta tara de l'exotisme és inapreciable".

Curiosa lloança, i curiosa censura, que donaven ensems la consagració de l'autor amb el mestratge del Gai Saber, i reconeixien la perfecció del sonet i el mèrit de l'exigència formal, que començava a tenir paladins acèrrims i detractors exemplars. Aquell dia marca un gir memorable: el poeta Tell, reconeguts els seus mèrits ( i afligit per la mort d'un seu fill de quatre anys), deixa de concórrer als Jocs Florals de Barcelona: cultivarà la relació d'amistat i les col·laboracions, amb amable insistència, devers aquella perfecció que segons qui podria trobar exòtica. I que així i tot s'imposaria, per què era el bon camí. Pocs anys després trobem el nom i l'elogi del poeta a l'antologia Sonets d'un i altres, de J. Pin i Soler (2). I altra vegada hi és al costat del jove sonetista Josep Carner, que en els anys immediats dóna els seus dos llibres de Sonets en els quals la forma i l'expressió, i tot el temari, surten redimits d'exotisme per tota la vida.

Carner, i altres, el reconeixen com un mestre: pocs anys després, en un text que és, com diu Albert Manent (3), "el primer assaig important de Josep Carner", escrit quan la poesia ja deixava el romanticisme i el ruralisme agressiu. Aquell jove que hi imperava amb totes les destreses reconeixia "en Guillem A. Tell i Lafont - ell primer que tots - una delicadesa normal i continuada, com la de la moderna poesia francesa a la literatura catalana. Ell imposà, contra les últimes odes barroques i els últims romanços de ventall, les visions elegants i escollides. Ell dugué el sonet als Jocs Florals i guanyà per a aquesta privilegiada forma poètica la més envejable sort de fecunditat. Jo repeteixo sovint, amb una mena d'emoció religiosa, aquell sonet que comença:

De tanta rosa que en ton front s'inclina.... (4)

És el primer sonet de l'Enfilall, i amb el mateix títol de Sonet clàssic ha entrat en manta antologia (5): fins a la darrera, publicada: Un segle de poesia catalana, triada per Jaume Bofill i Ferro (6), que ha resumit l'obra amb una concisió admirable: "La seva indiscutible significació, podem radicar-la en el fet d'haver iniciat l'aportació a la poesia catalana de les formes del darrer segle francès. Tot ell anuncia un fons cultural superior al de molts dels seus contemporanis".

***

Pocs deuen haver sentit l'envelliment de la pròpia ensenyança amb tanta rapidesa - sens dubte per l'excel·lent qualitat dels deixebles, i ací per l'excepcional activitat dels homes que tenien a les mans la cultura catalana, després de la fundació de l'Institut.

Aquells homes, Sagarra, López-Picó, Valeri, Bofill i Mates, amb Carner, i altres encara, feien bona arreplegada de premis als Jocs Florals de Barcelona, i poc després se'n separarien per motius, diguem-ne ortogràfics. En Josep Maria de Sagarra hi recorda el poeta Tell, mig retirat de la palestra literària, fidel ensems a la tradició dels Jocs i a la renovació de la poètica. Però Sagarra, aleshores molt jove, en evocar el sopar del primer diumenge de maig de 1912, el veu com una figura del passat: "un personatge que també m'era conegut perquè me'l trobava a la porta de l'Ateneu, on ell anava a prendre cafè amb la penya dels vells, i això que en aquells dies, tot i ser de formes reduïdes, mantenia una elegant figura i vestia amb una severa elegància. Aquell cavaller i mestre era don Guillem August Tell i Lafont, home de gran cultura i discretíssim poeta, jurista eminent, i un dels notaris de més enguantada probitat que han menjat pa del dia dintre del terme municipal de Barcelona" (7).

L'home vivia envoltat d'aquest aire de respecte, però sentia l'allunyament amb dolor. Essent dels primers, bé podia seguir en la lluita, baldament el mèrit reconegut semblés impedir-li-ho. I torna als Jocs Florals l'any 1921, quan fins i tot els temes de la poesia parnassiana començaren a decaure, amb una altra col·lecció de sonets, encapçalada, com en altres èpoques, amb un lema d'Albert Samain. La nova col·lecció rep l'accèssit al Premi del Consistori. Però és presentada anònimament, sense res dins la plica (8), i l'autor, present, de segur entre el públic addicte, es complaïa en aquella intimitat de sempre volguda per a la seva original creació. Privant-se d'un tal honor, el nom tampoc no apareix al volum dels Jocs Florals, i és possible que ningú no sabés que els nobles sonets de les Porcellanes velles fossin seus, fins després de la publicació del llibre pòstum.

***

Va ésser la darrera sortida, L'oblit cauria implacablement i, d'aleshores ençà, tan sols alguns dels vells amics li retien els primers homenatges. Adrià Gual, que s'havia iniciat a la vida literària pels mateixos anys que ell l'evocà en una de les emissions de la revista que llegia a Ràdio Barcelona. Aquell artista que havia conreat totes les arts amb una notable perfecció, amb senyoria i modèstia, el presentava al públic atent i invisible, enllà del temps i les èpoques literàries, des dels modernistes amb qui s'havia fet, fins a la gent del dia que el tenien com un nom, efímerament gloriós, però ja sense pes ni figura.

En Gual havia estat dels seus. Anuncià que parlaria d'un amic, i deia entre altres coses: "De la colla d'en Joan Maragall (9) i d'en Soler i Miquel, en Tell professava el culte de la poesia amb una fe i una persistència benedictines. El portava tan arrelat en sí mateix, que a penes en feia esment als qui no li eren familiars". I continuava el parlament radiofònic amb el retrat de l'amic fidelíssim: "Si l'esperit del poeta que cobejà en Tell s'hagués equiparat a les normes de lluita que es creu indispensable per alcançar allò que s'anomena triomf, en Tell l'hauria assolit sense dificultat. Però tant com poeta, fou home de pau, i ho deixà palesat en la seva obra; l'home de pau excelsa que compartí tothora la poesia amb l'himne a la llar i menyspreà el crit del carrer amb el ròssec d'intrigues que sol enverinar l'alba visió del veritable vocatiu.

"Poeta, bon amic i home d'aquells que no deixen rastre de rancúnies, i poeta encara" (10).

Passat aquest elogi s'han complert gairebé absolutament les previsions de l'autor quan escriví el Pròleg del seu llibre, amb versos inèdits o publicats en anuaris i revistes disperses. El nom, però, apareix de tant en tant citat com a capdavanter en una època, en el sentit que acabem de recollir (11), i sempre amb una aura de probitat i senyorio.

***

Fins ací els mots de l'amic Osvald Cardona, a qui reiterem la nostra gratitud. Aquests comentaris ens relleven de parlar de l'obra del nostre pare, en uns termes que per devoció filial i admiració no tindriem prou objectivitat ni valor crític. Ens limitem a reproduir aquella edició exhaurida, després que els exemplars que en queden han esdevingut rars, i l'obra adés innovadora es podria perdre definitivament. Per això - tal vegada contrariant-li la voluntat - emprenem aquesta segona edició dels seus versos, segurs que els afeccionats a la Poesia sabran descobrir-hi aquells valors que no minven i que els crítics hi trobaran la justificació d'una presència i, sobretot, el testimoni d'un moment interessantíssim de la història de les nostres lletres. Quelcom que mereix d'esser preservat de l'inexorable oblit del temps.

M. E. i J. TELL
Barcelona i Moss (Noruega)
Juliol 1971

______

Notes
1 Vegeu els volums dels Jocs Florals de Barcelona, anys 1894, 1895, 1897, 1898, 1899 i 1900.

2 J. Pin i Soler, Sonets d'uns i altres. Barcelona 1904.

3 Josep Carner. Teoria de l'ham poètic, a cura d'Albert Manent. Barcelona 1970.

4 Publicat al volum esmentat, pàgs. 32 i 33.

5 Amb un significat encert selectiu apareix a l'Antologia dels Jocs Florals de Barcelona, tria i pròleg d'Octavi Saltor. Barcelona 1954, 106.

6 J. Bofill i Ferro i Antoni Comas, Un segle de poesia catalana. Barcelona 1968.

7 J. M. de Sagarra, Memòries. Barcelona 1964, 475.

8 Segons la Memòria dels Jocs Florals de Barcelona (secretari Ferran Valls i Taberner), any 1921.

9 També l'hi esmenta el mateix Joan Maragall en una carta a Antoni Roura (8 gener 1890). Obres Completes. IV. Barcelona 1930, 46.

10 Llegit el 28 juny 1932.

11 Eugeni d'Ors, al Pròleg de les Obres Completes de Joan Maragall, XXII. Barcelona 1936, pàg. X. També, entre altres, Albert Manent, Josep Carner i el noucentisme. Barcelona 1969, 59, J. M. Capdevila, pròleg a Poesies de Josep Maria de Garganta. Barcelona 1968, 17.

Nota: S'autoritza explicitament la cita de part o tot aquesta text a qualsevol de les versions de la Wikipèdia (http://ca.wikipedia.org/wiki/Guillem_August_Tell_i_Lafont)

diumenge

A la seva muller i fills


PRÒLEG ENDRESSA (*)


Molts anys fa que em demaneu que faci imprimir un volum amb les meves poesies. Jo m'hi he resistit sempre.

Mes els anys, si no han afeblit el vostre desig i la vostra insistència, ho han fet amb la resistència meva.

Ara us he dit que sí.

I és que, en realitat, després del molt temps que no he escrit res, en què els meus versos han quedat sense variacions ni augments, en què quasi tothom ha oblidat que jo havia escrit i que el meu nom figurava entre els dels Mestres en Gai Saber, dels Jocs Florals, la publicació de les meves poesies era ja una cosa inofensiva i que quasi podia tenir la seguretat de que passaria del tot desapercebuda.

Per ço a vosaltres, volguts muller i fills i els quatre familiars i poques dotzenes d'amics que encara recorden els meus versos, va dirigit aquest volum del que he procurat expurgar bona cosa del que m'ha semblat més dolent.

Al públic i a la crítica no desitjo amoïnar-los. Demano sobre tot a la última, que passi per alt aquesta humorada de vell.

Amb això queda demés explicat que els meus versos no portin davant un pròleg d'algun afamat literat encarregat d'explicar als lectors les qualitats d'un text que potser no trobarien prou bo. Jo estic segur de què el meu llibre no farà mal ni bé a ningú, i no necessita anar precedit d'aquell home de la bandera, com els trens del moll.

Barcelona, juliol 1929.

______________
* Pocs dies abans d'acabar-se la impressió del present volum va ocórrer la mort de l'autor. La malaltia que soportava amb admirable enteresa i que ja no li prometia gaires setmanes de vida, acabà amb ell de sobte, privant-li de veure realitzada la seva última il·lusió de publicar un recull d'algunes de les seves poesies que constitueixen una petita part de la seva tasca literària.

Per això nosaltres avui, al complimentar l'obra que per tan poc temps no va poguer veure acabada, fem constar que publiquem el volum amb les mateixes correccions que ja havia fet el nostre pare, doncs moments abans de morir i amb una claredat d'esperit que no feia preveure la proximitat del desenllaç corregia les galerades de l'índex, que era la única pàgina que li faltava veure impresa. (E. T. N.)

divendres

LA SALVE A MONTSERRAT


Premi de la Viola d'or i argent dels Jocs Florals de Barcelona de 1895

Spes

La sombra puja i vé dels plans. L'onada
de fosca, de l'obaga fondalada,
va pujant fins als pics de la carena.
Ja abriga la planura.
Ja els ramells d'olivers són una obscura
taca dels camps. Sobre el serrat s'atura
un raig de sol, color de foc, llumena
un moment la muntanya, i vola, vola,
com una au, que va a jóc, mentres feixugues
d'or i grana les boires, s'encastellen
com exèrcit, que ve de la victòria.
Brillen ses armes amb esclats de glória,
les banderes al vent, les armadures
llampegants de claror, les vestidures
de porpra, i va allunyant-se, va fonent-se.
Ja l'or és porpra...ja és violat la grana,
ja es confon amb la broma tot perdent-se
en la fosca dels aires sobirana.
Ja el sol és lluny i en la planura immensa
el gegant himne de la nit comença.

Himne fet de gemecs, himne que canta
la terra entera, que la sombra abriga;
per sentir-lo més bé dalt la geganta
muntanya un temple hi te la gran amiga
dels qui ploren... Maria,
l'estrella de la nit, el sol del dia.
Temple immortal. Del rocatam veïnes,
ses parets com les roques gegantines,
s'alcen altives pels mestrals besades.
Es la iglésia dels cims, dolça i feresta
com ramell d'edelweis, que s'han badades
en el marge espadat d'una congesta.
Entrem, entrem a dins, que l'orgue canta
Una onada potenta d'armonia
vaga en ses voltes. Es la canço santa,
la canço del que plora i que confia.
"Salve -el cor va cantant- Salve regina,
"Salve vida i consol, dolça esperança.
"A tu clamem, emperatriu divina,
"els malalts en la terra d'enyorança.
"Des d'eixa vall, per llàgrimes regada,
"la prole d'Eva son remei implora.
"Gira tos ulls d'angelical mirada,
"vers est vall de gemecs, on tothom plora."

I la cançó segueix, com magestuosa
marxa d'un riu que vers la mar camina.
L'orgue omplena els aires misteriosa,
el chor dels monjos a son fi declina
i en el temple ressona poderosa
la última nota, que pujant fa via.
"Oh, tu, clement, oh pia,
"dolça Verge Maria."

Ja el cant ha mort. De música una onada
està encara en les voltes escampada.
Un a un se moren al voltant de l'ara
els ciris de llum clara,
i dels llantions a la claror incerta
la immensa nau queda després deserta.
Mes l'himne dura encar. Negra i callada
besa la nit els gegantons de roca.
Magestuosa i pausada
la roda colossal de l'estelada,
de plata amb franges la muntanya toca.
El vent d'ales lleugeres
s'ha adormit en el cim de les cingleres,
presoner de les mates d'argelagues.
Silencioses i vagues,
les aus de nit travessen la planura.
Semblen dormir els cels i la natura.
Tan sols vetlla geganta,
la canço, que se'n puja vers l'altura,
la canço del creient, que plora i canta.

És l'himne del dolor. La trista queixa
del malalt en les hores de desvari.
És el crit del cautiu rera la reixa,
el clam del nàufrag que la mar abriga,
la veu de l'orfe, que un consol demana,
l'absent, que enyora una abraçada amiga
la queixa gran de la tristesa humana,
l'himne de plors, que per muntar s'afanya
els rocosos graons de la muntanya.
I quan mori la nit, quan la darrera
estrella tanqui els ulls, quan joganera
s'alci la brisa despertant les roses,
quan prenguin formes i contorns les coses,
vindrà el consol als cors; que al pendre vida
la bella albada, que per mar s'atança
s'aixecarà vestida
amb els màgics colors de l'esperança.

dimarts

PASSA BEATRIU


Flor Natural en el centenari de Dant de 6 de març de 1921

Ogne lingua deven tremando muta
E li occhi no l'ardiscon di guardare
Dante: "La vita nuova" - XXVI


Baixa la testa, que humilitat inclina,
potsé' ignorant sa magestat real,
passa Beatriu, la bella florentina,
vora el riu, que son pas farà immortal.

El sol ardent de la suau Toscana
petona l'or de sos sedosos rulls,
i davant sa hermosura sobirana
sospira un poeta i ha baixat els ulls.

Passa Beatriu. Al veure-la tan bella,
segueix son pas un remoreig de veus,
mentre el geni medita quina estrella
treurà del Cel per a posar-li als peus.


Trista sa vida sens recorts ni història,
potser no hauria perdonat l'oblit
sa mort tan jove, ni servat memòria
del nom tan sols de son vulgar marit.

Bona i gentil, plorada com volguda,
tocant al nàixer el paorós ponent,
així hauria finat desconeguda,
com tantes flors, que ha arrossegat el vent.

Mes Dant amà la bella florentina,
d'un dolç esguard sens esperâ el consol
i el foc del geni amb sa claror divina
posà en sa cara el replendor del sol.

Símbol excels de la muller cristiana,
la puja el geni a l'altitud dels Cels,
i el món contempla la gentil toscana,
parlant amb Déu i trepitjant estels.

El poeta baixa al regne de la pena,
i d'ell sortint amb divinal encís
Beatriu com mare carinyosa el mena
entre els astres de llum al Paradís.

Per ço passa Beatriu al davant nostre
dolça i humil, ornada de virtuts.
I els ulls no gosen esguardar son rostre,
i els llavis resten de temença muts.

Passa Beatriu de claredat vestida,
deixant com rastre un divinal perfum.
La flaire de son pas no s'ha esvaïda;
i sis centúries no han marcit sa llum.

Aimants del bell, poetes de la terra,
els que encar sospireu per l'ideal,
artistes tots, soldats d'aquesta guerra,
que mena com victòria a lo immortal.

Els que cerqueu la imatge misteriosa
d'un prat de flors, que eternament somriu,
poseu-se de genolls! Bona i hermosa,
com Dant la somnià... Passa Beatriu.

diumenge

L'HIVERN A NÚRIA


Englantina d'or dels Jocs Florals de Barcelona de 1899


O Vierge élue, á fin que tu souries
les bienheureux on fait vibrer les harpes d'or
A.Ferdinand Herold

I

Del bell estiu l'esplèndida rialla,
que als cims de Núria és un somrís apenes,
ha finat baix la boira, que davalla
des dels talls espadats de les carenes.

Com tos de tísic que la boira ofega,
branda l'Angelus últim la campana;
i la fosca pesanta s'arrossega
per les comes avall cap a la plana.

Els ermitans se'n van. Al nàixe' el dia,
mentre la neu va dominant l'altura,
s'allunyen de la casa de Maria
per la gorja que mena a la planura.

I la neu va baixant. L'ala pesada
del torb açota aquella terra morta.
I la neu en muntanyes aixecada
del camí de la vall barra la porta.

II

Ja l'hivern ha arribat. La Verge antiga,
d'un poble gran que ve a l'estiu amiga,
se va quedant amb les congestes sola.
La blanca solitud de l'hivernada
amb son mantell abriga
la muntanya gegant ennuvolada
i en l'iglésia petita
que els munts de neu agombolant-se amaguen,
tot glaçant-se les llànties ja s'apaguen.

Llavors damunt la solitud immensa,
de l'hivern que comença,
quan tot és mort en els cimals de Núria,
duta pels vents, que van passant amb fúria

hi plana magestuosa
com una au amb les ales desplegades
una llegenda hermosa,
que amb sos cants han forjat les encantades.

III

"Entre pics altívols, que la boira esqueixen
hi ha tres llacs que s'obren com tres ulls de cel.
A l'hivern, que els homes a la Verge deixen
entre neus i bromes al darrera un vel.

Quan les neus la trista solitud emmenen,
una boira en puja sota el cel ponent,
Són les encantades, que a les vetlles trenen
sos cabells verdosos voleiants al vent.

Els seus ulls son dolços. Resplandeix sa cara
de clavells i lliris del nadiu vessant,
i sos pits apunten baix la vesta clara
com fruits d'or que els llavis mai assoliran.

Volen vers la Verge de la vall de Núria
de l'antiga ermita vers el rústec chor.
En quiscun dels llavis flota una cantúria,
en les mans nevades una lira d'or.

Ja les llànties mortes de l'altar s'encenen
i somriu l'ermita com un ram florit;
les hermoses goges; que de França venen
els vells goigs de Núria cantant cada nit.

I les neus rodolen per les serralades
i l'hivern camina sobre els llacs glaçats,
quan les goges canten ses gentils tonades
els llops hi vigilen a l'aguait posats.

Les ciutats que riuen en les terres planes
no saben que, a l'ombra d'un mantell de fum,
de la santa Verge canten les campanes
i els altars brillegen, llampegants de llum"

IV

Damunt del mar riçat com l'Afrodita un dia,
s'aixeca un vent lleuger d'amor i d'alegria;
la primavera ve.
Enrama els fruiterars amb sos ramells de ploma
la flor de l'ametller.

I el vent va volant sempre i riuen les planures.
Avança cap als cims i omplenen les altures
les ginesteres d'or.
I porta el riu al mar les llàgrimes que plora
la congesta que es mor.

Llavors l'altiu Puigmal somriu a les albades,
el front cobert de neu, les comes agençades
de gleva verdejant;
i tornen els romeus, les gorges de la serra
festosos escalant.

El llop els ha sentit muntar les serralades;
a son udol ferest les belles encantades
han fugit com ocelles a son niu;
per primer cop la vall llavors somriu i calla
mentres esclata als plans l'esplèndida rialla,
la rialla de l'estiu.

I allà en mig de la vall com perla en sa petxina
hi veuen desplegar aquella flor divina
que allà te el seu altâ...
la immensa solitud que plana per laes comes...
les goges han fugit als llacs de Carença.

dissabte

L'ALBADA DELS GATS


Premi en les festes celebrades per en Pere Romeu als IV gats l'any 1899

L'indolent animal se suffit comme un monde.
A.Ruffin
A l'hora que el Sol post, a l'acabar la feina,
l'obrer surt al portal, arreconant son eina,
quan tornen al redai feixugues les remades
i sonen d'oració les lentes campanades,
els gats s'han despertat. Mig somniosos miren,
deixen la llar de foc, fan el camell, s'estiren,
esmolen els unglots darrera d'una porta
i surten al carrer, quan ja la tarda és morta.
Llavors en el portal ombriu de cada casa
brillegen dos puntets: són els seus ulls de brasa.
Pensívols, ferms, atents, amb posa de joguina,
enfoquen els voltants amb son oberta nina.

Desperts llavors, que el món dormint-se s'aconsola,
ells cerquen el que es mou: l'escarbatet que vola,
l'espurna que ha saltat de la fornal, que apaguen,
un cigarret encès, els rats penats que vaguen,
la lluerna entre les flors, el vol de la falena,
l'eixam d'estels brillants que encén la nit serena.
Seguts i drets ensems esperen sens temença
l'imperi dels bruixots, la vetlla que comença.
...La nit... - Es d'ells la nit. Les larves paoroses
els passen sobre el llom les llargues mans ossoses.
Prenent-los per amics, les ànimes en pena
els donen per jugar l'extrem de sa cadena.
Les bruixes del poblet, que volen el dissabte
per fer-les de fanals les prenen en son rapte.

I van ells els gatots, que l'home desprecia
envers les nits d'argent rublerts de poesia,
cercant en mig dels prats els besos de la lluna,
quelcom, que vaga i riu en l'estelada bruna.
Potser son els devots d'un ideal que canta
darrera el vel espès de la foscor geganta,
ideal ombrívol, trist, que sempre copdicia
de poetes un estol que els fa de companyia.

Mes quan ve la claror, que tot ensomni ofega,
els gats s'han amagat, abandonant la brega.
Immòbils, arrupits, amb misteriosa posa,
butxí de l'ideal, els gats no et faran nosa.
Esfinges, que el secret conserven d'una raça,
els gats no el contaran al prec ni a l'amenaça.
I el saben potsê enter, d'aquella nit serena
l'ensomni misteriós que ens fa morir de pena.
I ells seguiran tot temps sabent-ne maravelles
i mil secrets guardant d'aquelles nits d'estrelles
i la nit immortal vestida de violeta,
serà el secret d'un gat, d'un boig, o d'un poeta.

dijous

PAÍS DE VANO



No te'n recordes ja, Maria?
Era en un prat i era a l'estiu.
En nostres fronts reia el migdia
a nostres peus lliscava el riu.

Deixant suspesa la partida
amb, nostres masses de croquet
despentinàvem l'herba humida
del prat ombriu de trèbol ple.

I vora l'aigua, que mai calla
amb nostres cors plens d'ilusions,
jo t'explicava una rondalla
tota de flors i papallons.

Com d'una rosa les despulles
la més bonica em du el record,
del trèbol vert de quatre fulles,
del trèbol vert, que du la sort.

A aquells que logren conseguir-lo
la sort els busca de segû.
Hermosa meva, hem de partir-lo.
Si el trobo jo, serà per tu.

I allà dessota les brancades
o del dosser del blau del cel,
les verdes fulles encreuades
vàrem buscar-les amb anhel.

Si el trèbol bell vàrem collir-lo,
Maria hermosa, ho sab tothom.
Allà en la iglésia vam partir-lo
junt amb ma casa i amb mon nom.

Mes de la troba no t'alabis,
que a cau d'orella be ho puc dir.
El vaig trobar sobre els teus llavis
i els llavis meus el vam collir.

dilluns

FAULA NOVA


Premi d'una escultura d'En Blay l'any 1912 en un certamen d'Olot

LA FORMIGA I LA CIGALA

En els temps que les besties enraonaven
una tarda d'estiu, trista i boirosa,
tal volta la darrera,
al costat de la blanca carretera,
que les fulles, caient, ja encatifaven
troba tota plorosa
la cigala d'estiu, sa vella amiga,
l'heroïna de les faules: la formiga.
Quin plorar, quins sospirs! Ja diu la faula
que dels temps més llunyà de les vellures
el plorar ha estat company de la paraula,
i per un que de penes se creu lliure;
quan la neu guaitarà per les altures,
el cas de la formiga
era més de plorar que no de riure.

Era el cas més vulgar de cada día.
El cavall atordit, que salta i juga
i sols pensa en lluir sa crin rissada,
fora el camí corria
i amb la dura petjada
de sa pota orgullosa i barro era
ha xafat fins al fons, la formiguera.
Adéu cau i els afanys d'aquella anyada!
Els graners estivats amb tanta pena,
els cellers amb licors de tota mena,
tot el gran magatzem per la hivernada,
tot és xafat, tot runa...
i el fret vindrà pel nou girant de Lluna...
Per ço plorant a sa lleugera amiga,
- Tu rai! -diu la formiga.

- Jo rai! -respon picada la cigala-,
jo rai! perquè potser dintre dos dies
em veuràs espirar penjant d'una ala,
i la ventada forta
acabant amb mos cants i mes follies,
se m'endurà sobre els terrossos morta,
perquè puguin llavores tes companyes
fe un festí de carnatge en mes entranyes.
Mes no hi pensem, que encara tenim vida,
i per fer una bona obra
per la pobra formiga el temps ens sobra.-

I a la potenta crida
del timbal estrident de la cigala,
venen saltant a la veïna brosta,
els dos músics, el grill i la llagosta.
-Demà, els hi diu, de bon matí, gran festa.
Tots tres farem d'orquesta.
Que vingui tot el món petit que vola,
qui amb un gra, qui amb un bri, qui amb una fulla,
qui amb la gota de mel d'una corola,
tothom amb el que vulla,
per refê el magatzem de la formiga.
I el cavallet de Sant Martí es presenta,
que per ells és un'àliga valenta,
i se'n vola a portar l'alegre nova.
De parents i d'amics, a tothom troba.
Sa volada amatenta,
no ha deixat una pedra, ni una mata.

Els convida i els diu: -Hi haurà safata!-
­Al s'endemà, quan l'alba endormiscada,
que ja es llevava un xiquet tard, la prada
omplia de verdors i els cels de grana,
tot un núvol d'insectes acudia,
qui volant, qui saltant, qui com podia,
tots portant son escot a sa germana,
que quiscú dins del sot hi deixaria,
on vetllava endolada la formiga,
simplement, com s'escau; que segons deien,
els mosquits trapassers, que tot ho veien,
llavors aquelles festes complicades
de kermesses i tómboles no es feien.

Els pesants escarbats de verdes gales
li duien grans de xeixa i blat de moro.
A grapats el plumatge de ses ales
li deixaven arreu les papallones.
Brunzint i fent rodones,
els pintats borinots li regalaven
una gota del néctar que xuclaven.
Les aranyes subtils troques de seda,
que vestien les soques de l'arbreda
i les xiques lluernes,
el petroli que crema en ses llanternes.
Les abelles tan sols rondinadores
s'esquivaven passant adalerades,
parlant de sequedats abrusadores,
i dels vents que malmeten les anyades.

Mes tot l'aplec bullia. La sardana
de cuquets i marietes s'extenia
els pins cenyint d'un collaret de grana.
L'escarbatet daurat s'entretenia,
tot fent d'equilibrista
amb la bola de fanc, que arrodonia.

Els banyuts papallons giravoltaven
davant dels plegamans, que amb posa trista
la festa contemplaven;
i al so potent de la incansable orquesta,
de llagostes, de grills i de cigales,
que de l'ample verdissa amb sons de festa,
omplenaven les sales,
pressentint ja que els homes copiarien
un dia per volar ses formes rares,
els espiadimonis extenien
ses ales de cristall, brillants i clares
i els primers aeroplans feien sos viatges
sense perills de pannes ni aterratges.

El sol ponent rera els serrats moria,
quan finava la festa al finâ el dia;
i contents, satisfets, de la bona obra,
d'haver treta de pobra,
la formiga aquell jorn tan desvalguda,
emprenien el salt o la volada,
o rampant una ruda
caminava de nit, fins a l'estada
que a cadascú per fer non-non li toca...
una pedra... una fulla... o bé una soca;
mentres alegre del succés la junta
a la pobra formiga, encar sorpresa,
li entregava formal tanta riquesa,
que jura no haver vista tota junta;
entera i sens descompte ni rebaixa;
que segons tradició, que tinc per ferma,
tota almoina llavors entrava en caixa,
no pas com fan els homes, sense merma.
Consolada amb tants bens en ses desgràcies,
la petita formiga,
confosa no sabia dar les gràcies,
i llavores, seguint la usança antiga
que obliga a la cigala en conseqüència,
a canta el discurset de presidència,
la tradició com sempre tafanera
repeteix el discurs d'eixa manera:
-Si ta casa d'hivern hem deixat llesta,
no ens ho tens d'agrair com a bona obra.
Ben mirat amb tes penes hem fet festa,
i el que avui t'hem donat, a tots ens sobra.
Mes deixem que com paga a ma soldada
me rigui avui de ton afany de viure;
als que ens tenen per boigs la gent honrada,
nos donà Déu com a venjança el riure.
A tu l'hivern, que ha de venir t'aterra,
perquè l'has de passar, siga com siga:
quan tanqui el gel amb sos cristalls la terra,
presa en sos antres, romandràs formiga.
Mes per fugir les hivernals nevades,
a mi la mort me donarà ses ales.

Quan en les branques per l'hivern gebrades
no hi hagin cants, ja no hi hauran cigales.
Ara adéu i a morir. Si el fret s'atança,
no em vegi pas que d'enyorança plori.
La mort quan no hi han flors, és deslliurança.
Per viure sense cants, més val que em mori.­

I mentre la formiga laboriosa
ses grans riqueses a son cau entrava,
de tardor la ventada ploviscosa,
expirants, les cigales s'emportava.

diumenge

DESPAREGUT

Premi d'una Rosa d'or a Sitges l'any 1897

S'HAN batut com a braus: de la darrera
canonada, suspesa, la fumera
s'arrossega pels pins com un plomall;
i entremig d'una pluja de granades
passen corrent les mules fuetejades

emportant-se'n el Krupp màrgens avall.

«A defendre el canó» la tropa crida,
i al rependre furiosa l'embestida
la collada coronen cent fusells;
mes l'enemic com tempestat avança
i en mig de flames de pujar no es cança
a l'abric del brancam dels pinatells.

Casi són dalt: els del turó cedeixen,
ja ses bales perdudes no fereixen
i ornarà aviat el cim el pabelló;
un brau sens témer n'ha escalat l'altura,
mes al punt que és a dalt son pas li atura
la granada que esclata com un tro.

Era un brau caçador. Ferit rodola
pel vessant de la presa muntanyola,
fins la vora molsosa d'un torrent,
on sentint de son pit fugir la vida
com ombra veu sa companyia ardida
perseguint l'enemic per la pendent.

De la mort sent el bes sobre la cara
i el recort volgudíssim de sa mare,
de son poble i sa llar se l'hi apareix.
l el veu com rera l'apartada serra
després l'aiguat que ha devastat la terra,
bell el sol en sa porta resplandeix.

I veu aquella casa, la pallera
aixecar's com puig d'or vora de l'era
veu les copes verdoses de sos pins,
i el torrent amagat en mig d'alzines
amb ses fades de vestes argentines
sota porxos de perles i robins.

Un dia al crit esfereïdor de guerra
s'estremí de venjança aquella terra,
tranquila com les aures de son prat.
Per la Pàtria a lluitar sab que el cridaren
i el fusell encar tebi l'hi donaren
d'un company que espirava en el combat.

Després... sols el brogit de la batalla,
oferir nu son pit a la metralla
d'un odiat enemic, que no coneix;
lluitar sens treva fins donar la vida,
mata, ignorant de qui sigué homicida
i morir sens conèixer qui el fereix.

I així, en mig de son crudel deliri,
sens saber per quin déu és son martiri,
ni somniar què és la Pàtria, per qui mor,
l'ardit soldat sobre una verda branca,
tot pensant en sa mare, sos ulls tanca,
i fa son últim esbatec son cor.

Tot dorm i calla del torrent devora.
Escorrent-se entre pedres l'aigua plora.
Va a amagar-se ja el sol rera el serrat,
i el lleveig, que s'ajoca en la clotada,
porta encara una que altra canonada
com un tro de tempesta que ha passat.

Alçà el grèvol ses fulles barnissades,
que quan queia el soldat deixà tronxades,
de verdura guarnint-li un bell dosser,
i l'amaga amb ses branques trepadores
la verdissa amb ses roses i ses mores,
tot servint-li de llosa i de fosser.

Ja ningú l'hi sabrà. Brilla la lluna,
platejant l'alzinar de fulla bruna.
Amb sos raigs no travessa ja el trespol;
i atret com sempre per la font veïna,
en la branca nuosa de l'alzina
ha cantat tot el vespre un rossinyol.

El cel s'emporpra amb la novella albada;
amb la cara de pólvora fumada,
cinc llancers per buscar-lo n'han vingut.
L'han cercat amb anhel: el torrent calla,
i en la llista de morts de la batalla
han escrit aqueix mot: desparegut.

I demà què serà? La torrentera
guardarà son secret. L'aigua lleugera
entre pedres sos ossos s'endurà.
No tindrà una pregària ni una llosa.
Sols el corb potser sàpiga on reposa
             mes el corb no ho dirà.

divendres

EN LLOC SAGRAT

Accèssit en els Jocs Florals de Barcelona de 1897

Penediment

HA mort son germà!» crida
la turba perseguint a l'homicida
qui corre pels carrers de la ciutat.
Pedres i darts li volen al darrera.
           Ell segueix sa carrera;
ni una pedra, ni un dart, l'han aturat.

Ell corre més que tots. Vella, ennegrida,
la catedral s'aixeca, ses portes són obertes
al trist, encar que sia dolent o malfactor.
          Allà en ses naus desertes
          s'enfila l'oració.
Els sants, que amb glavis nusos hi vetllen a la porta,
         prou que l'han vist entrar
         i l'han deixat passar.

Com un llamp, una freda esgarrifança
ha sacudit la multitud, que avança.
Un crit esclata fort: «Es en sagrat!»
Paorosa la turba s'ha aturat,
         i les llances s'inclinen i s'ajauen,
les pedres són a terra i les ballestes cauen.

De Sants Pares i Reis un vell usatge,
          veda als cristians fê ultratge
al crininal, que en lloc sagrat s'amaga.
Per ço la multitud, encesa en ira,
aplacada de sopte se'n retira
i una aura de perdó, que dolça vaga,
           passa tranquila i mansa,
damunt dels fronts, que bullen de venjança.

Ja és salvat de la mort. Com la tempesta
de ponent, s'ha esvaït la turba irada
          que bramava feresta.
          En mig de la nau resta
un home agenollat, com vella soca
que ha deixat a una banda la riuada.
l allà dins l'ombra que aquells murs de roca
que aixequen fins al cel ses voltes encreuades
al mig d'un altar d'or, que brilla en la foscúria
el front en les tenebres, les roses a son peu
com Déu de les venjances que els llamps atia amb fúria
la Santa Magestat clavada en creu.

La claror va minvant. La roja posta
          emporpra les vidrieres
un instant i no més. Són les darreres
flames del sol. La negra nit s'acosta.
Els sants pintats dels finestrals llampeguen.
Els rats penats, que lentament s'escorren,
          amb són alam els freguen,
i es van tornant obscurs i es fonen i s'esborren.

És la nit que ha arribat, quelcom que mata
més que un dart o una corda sens clemència,
la fosca trista que en son fons retrata
els teribles abims d'una consciència,
la trista soletat, l'espaventable
ombra crudel de malvestats i vicis
i aquell jutge soberb, inexorable,
qui judica en la creu dels sacrificis...
Allà ho veu tot el matador: el glavi
fixo en el puny com una serp traidora;
un bull de sangs, un no oblidat agravi,
un dubte com un llamp, l'encegadora
         tempestat de sa ira
i un home vell que entre ses mans espira...
l allà on les ombres tristes hi regnen sobiranes,
on sempre els crits de la venjança moren,
son front altiu se postra damunt de les llosanes
i els ulls del crim sobre ses culpes ploren...

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Prop de la creu que aguanta Jesús en l'agonia,
dos altres creus s'aixequen, companyes de torment.
Un home en una d'elles ses malvestats espia,
el plor sobre les galtes, la vista al firmament.

Com arbre sec, quan alça ses fulles a la pluja
d'aquella font de gràcia, son cor ne beu l'encís.
«Senyor, li diu, vostra ànima vers els estels se'n puja;
d'eix trist enrecordeu-vos quan siau al Paradís.»

I el Crist la cara hermosa vers son company inclina.
Ja no és aquella antiga, terrible magestat.
Sa veu ressona dolça com aigua cristallina.
Sa cara n'és un lliri que els vents han arrancat.

I aquella veu dolcíssima que en la tempesta fera
condueix a aquells qui es perden i s'erren de camí,
respon al, trist qui plora sobre la creu i espera:
«Avui seràs al Paradís amb mi».

dimecres

NIT

Quan la llum arribi, la visió es fondrà.
LA SOMBRA
SOBRE del meu braç posa el teu ma bella.
Brillen els estels en la fosca nit.
Que és bonic somniar tanta maravella
sota del dosser del fullatge humit!

L'herba estén als peus sa tupida alfombra.
En l'arbreda fosca, que és hermós d'entrar!
Déu an els cors tristos va donar la sombra
sens color'ni llum, per poder somniar.

Així, aimada meva, l'hora és arribada.
No les veus les flors de suaus olors?
Són altes com nins, de color daurada,
de fullam d'argent en la sombra fos.

Els aromes munten en la nit serena,
semblen les boirades, quan el sol se mor.
N'hi han de blaus i rojos i de tota mena.
De les roses munten aturant-se al cor.

Els clavells exhalen una boira roja,
s'alcen de les roses nuvolets rosats.
Una espiral blava voleiant i boja
surt de les violetes i dels llirs badats.

Sota de les branques on les flors s'enreden
s'obra un llac blavíssim que enamora el cor.
Sobre de les aigües on els llirs hi neden
desplegant ses veles una barca d'or.

Vogarem en ella fins al trenc d'albada,
en les ales rosses del lleveig que ens du.
Cullirem la rosa de ningú flairada,
vogarem vers platges que no ha vist ningú.

Caminem, ma bella, per la verda alfombra
que pels cors qui penen enyorant-se en va,
Déu, perqué somniessin, els va dar la sombra.
Quan la llum arribi, la vissió es fondrà.

ESTELS ERRANTS
          La llum fosforescent
          travessa en un moment
l'ampla volta callada.
          Brillant el blanc estel
          llampega, creua el cel
i es fon en la quietud de l'estelada.

          Es d'alegria el crit,
          el somrís de la nit,
la nit dels cels, que eternament somnia.
          Es l'etern moviment,
          la flor del firmament,
La nota discordant d'una armonia.

          Cor meu espaordit
          en eixa llarga nit,
més trista de passar quant més serena,
          no el sents aquest llampec
          que et passa frec a frec,
un sol instant per a calmar ta pena?

          Es un raudal de goig,
          que arriba, passa boig
i et dóna silenciosa una besada.

          Desconeguts consols,
          quan aturar-los vols,
          l'alegria és passada,
i sols veus la quietud de l'estelada.

LA SIRENA
En el silenci de la nit serena,
un crit sentim al lluny: és la sirena
del vaixell, que travessa el mar de plata.
Allà al lluny, al darrera la cortina
de la feble boirina,
ressona dèbil travessant la plana
amb el crit suggestiu de la trompeta
i amb el so misteriós de la campana.
Es la veu llevantina
de lo que vola lluny, lo que camina
per on son rastre al seu detràs s'esborra,
per un mar ample, gran, on sempre es corra
lluitant amb les onades;
mes fora dels camins entre marjades.
Què hi fa que eixordadora
la mar destroci l'atrevida prora,
si l'onada que troba
el vaixell a son pas és sempre nova?
Què hi fa que la tempesta
doblegui els pals d'aquella nau altiva,
si enjoiada de festa
al fi a la platja vencedora arriba?
Quin espai tan blavenc! hermosa meva,
per volar-hi tots dos ara que es lleva
entre els serrats la lluna;
quina enveja sentim, i quina pena
ens dóna aquell cridar de la sirena.

MÍSTICA
La lluna blanca i pàl·lida les serres fa nevades,
un bany de claror freda s'escampa per les prades,
i amb resplandors de níquel brillegen les onades.
Tot dorm. La boira blanca voreja la planura,
no es mou sols una branca dels pins en la verdura
i volen per les planes ratxades de ventura.
Com una calma blanca de nostres cors s'empara,
sentim un batre d'ales fregar-nos a la cara
i una cantúria dolça pels aires vola encara.
Es la tonada eterna que en el silenci canta.
Es l'himne de la terra que creix i s'ageganta,
mentres els cel s'acosta, s'acosta i s'abrillanta.
Es lo que les flors ploren morint-se dins d'un gerro,
el càntic d'enyorança, el crit en son desterro
del cor d'alam de plomes, engrillonat de ferro.
Amb l'arpa d'or, amada del cor, cantem-lo a l'una.
Al càntic que s'aixeca d'aquesta terra bruna
faran-li ara d'escala els raigs d'aquesta lluna,
                   que mística retrata
la cara misteriosa de Crist, nimbat de plata.

BOIRA
La boira de les serres descendida,
fumeja sobre els pins i els plans amaga.
En una densa i blanquinosa obaga
se va fonent una ciutat dormida.
L'oblit amb son abraç adorm la vida
que amb son bes de narcòtic afalaga.
I baix la sombra misteriosa y vaga
el pobre cor de sos pesars s'oblida.
Demà, quan el sol alci la boirada,
trobarà molt més verda l'enramada
sota eixa boira que en la plana corra,
i l'home qui reposa en sa pobresa
trobará dins del cor que la tristesa
de sos records es va allunyant... s'esborra.

dilluns

LA MORT DE LES FLORS

Nul souvenir des iles blondes ne persiste
en l'eau morose qui fui la ville et les toits.
André Fontainas
El maig se despedeix. Les ginesteres
que dauren les vessants de les muntanyes,
els clavells estrellats de les praderes,
les campanes penjant de les cabanyes,
les flors del camp se van morint colltortes;
que el ven de juny, que arriba, les ha mortes.
I es van morint... morint amb l'alegria
d'aquell dia d'estiu, que els plans arbora,
amb l'atmòsfera d'or ensopidora,
quan en planes i artigues
canten un himne les gentils espigues.
I els forçuts segadors, que d'altres terres
arriben con un núvol d'alegria,
no saben que aquell dia
les flors se van morint, que de les serres
a la plana davalla
dut per l'oreig que les petona, i calla
l'estol de flors que el riu lliscant espera
amb les roses, que ha dut de la nevera.
El riu, jove com elles,
salta i juga com nin entre la molça,
ja s'esmuny entre rocs, ja en la colzada
d'una bauma es rabeja, ja l'onada
se capbuça en cascata
com un serpen d'enlluernadora escata,
qui fingeix en son llom un vol d'estrelles,
sota la pluja dolça,
la pluja d'or que ploren
les ginestes, que es moren,

Un sol moment aquelles flors caigudes
voguen com naus en l'aigua joguinosa
que les gronxa com ans la brisa feia.
La bardissa, amb ses branques punxagudes,
una valla els hi posa.
El sàlzer vell, quan acostar-les veia
aturar-les volia amb sa brancada,
que com mà desplegada
enfonza en l'aigua, que a la mar s'escorre.
Les flors mortes s'allunyen i una a una
l'aigua verdosa i bruna,
de reflets d'or, les va negant i corre.

Entre marges florits el riu camina,
la mole gegantina
de la ciutat travessa,
i ses torres altives emmiralla
on canten les campanes.
Reflecteix sos palaus. Enllà retrata
i trenca ensems la llarga columnata.
Si n'ha vistes de coses,
si n'ha collit de lliris i de roses.

Per tot la pluja eterna,
sota el sol que enlluerna,
de les flors que es marceixen i que es moren.
Les violetes que riuen en l'obaga,
els lliris blancs i les passions que ploren,
les roselles, que enyoren ses amigues
les daurades espigues,
les roses dolces i els clavells de grana,
les flors de neu, que la congesta amaga,
van caient sobre el riu, que avall se'n porta
el trist recort de tanta flor que és morta.

I el riu avança sempre. Ja és l'extensa
planura que comença,
i no s'acaba mai; ja l'aigua és trista
com la boira que abriga ses marjades.
Pesanta i sense onades
és una aigua de plom que no emmiralla
els sàlzers alts de verda cabellera.
Es extensa i planera
gorga de mort, que va plorant i calla.
En ses vores llunyanes i ennegrides
bullen els forns de negra fumerola,
les màquines hi roden; ensopides
les xemeneies llancen
l'espès alè que el cel d'estiu embruta.
Ja ni una rosa sola,
ni un can d'ocell en la boirosa ruta,
en la planura immensa,
on el ferro es retors sobre l'enclusa,
el foc s'encén i el sol d'estiu abrusa.

I el riu arriba fins al mar.......
La mar, gran com el cel i com ell blava,
engull el riu que tanta flor portava,
i les aigües de plom de sa agonia,
on tanta flor moria,
s'han confós amb l'onada
de la immortal poesia
del sol ponent a la darrera ullada.

El cel és ennegrit. Les nuvolades,
com professó de flames,
han tancat l'horitzó. Les fondalades
que engarlanden els pins són plenes d'ombra.
Tan sols al lluny llampeguen
les boires d'or que amb les tenebres breguen.

Llavors, ratllant l'onada
amb blanquinosa estela
i confosa entremig de la boirada,
una nau immortal d'estesa tranquila,
una nau d'or que a l'allunyar-s' se'n porta
son fons replè de tanta flor que és morta.

I on se'n va ningú ho sab. Molts ulls la miren
a la posta de sol. Molts cors suspiren
per una flor que dins la nua navega
vers la boira brillanta que llampega,
i no saben on van les flors marcides,
els colors que han fugit, els cants que volen,
les flaires per les brises espargides,
les papallones d'or que els llirs breçolen
i somnien contrades
per migdies eterns iluminades,
on els abrils floreixen
amb flors que no es marceixen...

dissabte

EGLOGA

Rus et civitas.


La fresca font entre l'herbei s'amaga,
i fent un got de l'ample mà peluda,
el déu banyut l'ardenta set apaga.
Les aures diuen sa conversa muda
dalt del trespol que verdissam i freixes
guarneixen en l'estada
del vell Pan amagada
de florida ridorta amb les madeixes.
I allà sota la volta de fullatge
el Sàtir s'ensopeix i ja somnia
quan desperta'l el pas sobre l'herbatge
del déu que encén el dia,
el gai Apol·lo,que caçant corria,
buscant una ombra i tot vagant atura's
en el palau d'obaga,
on el vell Pan de la calor s'amaga.

Al veure al seu davant la imatge hermosa
del déu del Sol de cabellera estesa,
el cap cenyit de llor i l'armoniosa
tortuga d'or a son costat penjada,
l'arc vincladís i la sageta encesa
en la mà destra armada,
el Sàtir s'estremeix i prou voldría
rebutjar l'enemic, que en so de guerra
sembla cercar-lo en eix recó de terra;
mes pensa que debades
contra les fletxes dures
servirien ses banyes cargolades i amagant sos agravis
així li diu tot mossegant-se els llavis:

"Enrera fill de Zeus, cent cops enrera,
si eixa volta de fulles
pot servî a tes gentades de barrera.
Quan, oh gents de ciutat, nostres despulles
d'un regne antic, l'últim consol que ens resta
deixareu d'assotar con la tempesta?
Des de dalt de la serra
tes vil·les ara impertinents vigilen
dels boscos sants la beneïda terra,
camins fressats per tos soldats s'enfilen
tot serpejant les gentils muntanyes.
De guerra veus estranyes
han torbat ja cents cops les serralades,
últim redós de Sàtirs i Driades;
per bastir-vos palaus ta gent aterra
els roures vells que Deucalió plantava;
per tot furga la terra
ta turba avara d'un metall esclava;
i quan al bosc la dansa misteriosa
entorn de Líber dolçament s'enllaça
i veu la selva ombrosa
Ninfes i Sàtirs que Afrodita abraça,
la copa al puny de pàmpols verts guarnida,
la boca a una altra unida,
i al vell Silé, que rialler contempla
el bosc d'alzines convertit en temple...
llavors xiula com serp una sageta
de tos folls caçadors i la sagrada
dansa es fon com la boira amb la ventada.
Enrera hermós Pean, si és que no penses
desertar les bullentes columnades
de tes amples ciutats i encar desitges
fruir les abraçades
de nostres ninfes per l'amor formades."

Diu el déu de la lira,
tot somrient, el mira
i estreny sa mà dels immortals temuda
el déu de peus de boc la mà peluda:
"Es en va, li respon, que nostra pensa
esbrini els llibres del Destí, que ens daren,
a tu la selva immensa
les verdes prades pels abrils guarnides
i els monts altius que els vells gegants alçaren
i a mi les gents ardides
que tallen pedres, que als vinents encanten
i sota els porxos amb les lires canten,
si Eros etern que penja nius als arbres
els penja ensems en les rampants teulades;
la bellesa immortal, que sempre dura
amb pròdiga dolçura
per ciutats i per boscos te escampades
des dels plans a les cimes gegantines
ses línies ondulants sempre divines.
Tos camps prou tenen flors, en les arbredes
canten les aus el despertar del dia,
un himne entonen les ratxades fredes
dels fills d'Eol amb fréstega armonia,
i el rústic, tot indiferent, ho mira
i indiferent escolta la tonada
de la flauta amb set canyes treballada.
Allà sota dels pòrtics els poetes
amb lires d'or celebren l'hermosura
dels camps florits, el devassal d'espigues,
que el juny porta a les eres,
els cups vessant,les bremes rialleres,
i damunt les catifes de verdura
els misteris de Baccus i de Ceres;
i a tu vell Pan i a tes gentils bandades
de Sàtirs i de Ninfes que festegen
assedegats d'amor sobres les prades
i en dansa bacanal al déu rodegen;
mentre trist el pagès vos tem tothora
com déus dolents i en el corral s'acuita
a aplegar sos remats de la pastura
quan s'escolta ta flauta
que ressona del bosc en l'espessura.
Tan sols aquell que en el seu cap la flama
del geni sent bullir de veres ama
oh, camps, vostra bellesa
que deixa al món com un segell impresa."
I mentra Pan com astorat l'escolta,
reprèn al déu de Dafne una altra volta:
"Tu moriràs com moriran un dia
les Dríades dels jardins com papallones
quan fret l'octubre sa ratxada envia;
mes guaita allà una cosa
que serà sempre eterna", i li assenyala
la gran ciutat que revesteix de gala
la llum brillant del Sol ponent al caure
i un temple gegant daura.
Allà al damunt de les columnes dretes
de fulles i de flors festonejades
on festegen cantant les orenetes
hi corre un fris de pedres treballades
on Sàtirs i bacants en folla dansa
riuen a l'ombre de la nit que avança.
"Guaita, diu, si dels homes l'esculptura
no aventatja a tos fills en hermosura."
I el vell Sàtir sospira
i amb ulls plorosos les imatges mira,
l'ample renglera de columnes dretes;
perque els déus són a la ciutat immensa,
als sons brollats de la daurada lira,
en els cants dels poetes,
en la pedra tornada en esculptura:
forma eterna, immortal, que sempre dura.

divendres

Agraïments


Avisos

6 de març del 2005
Ara es poden escoltar moltes de les poesies, en format MP3, gràcies a la col·laboració de Loquendo Vocal Technology and Services. Només cal clicar a sobre del títol de la poesia.
També es possible suscriure's al llibre, com a podcast, i baixar tots els arxius MP3 en un arxiu comprimit (29,1Mb).

febrer 2005
Ja es poden pujar els textos directament per correu a la pàgina web.

Ja tenim 20 textos! (18 poesies i els dos pròlegs)

Gràcies a:

Paco: 9
Teresa: 6
Mely: 5

dijous

OGIVAL

Fides

DEL mig d'un mar de cases, sortint com entre onades,
antiga, emmorenida dels besos del Mestral,
s'aixeca fins els núvols i esquinça les boirades
amb torres i pinacles, l'altiva catedral.

A fora el sol destrena, de foc, sa cabellera
batent sos murs de pedra amb llampegueigs de llum;
mes sota ses arcades, placenta i riallera,
sa força dura, indòmita, s'escampa com el fum.

Perquè no torbi l'hora dels somnis i pregàries,
sa llum penetra dolça dessota els ares torals.
Tot'hora allà filtrant-la de gaies lluminàries
se baden entre fulles els gòtics finestrals.

Vidriera de mos somnis pels anys apetonada
davant de tes imatges enteixinades d'or,
per veure ta llum pura, de cent colors banyada,
com llàntia i presentalla, ja.hi he penjat el cor.

Per un espai, que mostra la seva blavor pura,
estesa l'ampla vesta, la cabellera al vent,
les mans al pit creuades, la vista allà en l'altura,
dos àngels al cel pugen als raigs del sol-ixent.

Navilis d'aquell pelàc blavenc, com fonda estela,
l'espai a son pas deixen de roses estrellat,
cascada de flors gaies, que els aires cobricela,
baixant com les rosades al sol assedegat.

Aital és la vitralla de màgica pintura,
qual ull immens badant-se té enamorat mon cor.
Era pel juny. Als besos del sol en la planura
bullien les roselles amb les espigues d'or.

Sospirs d'espigues mortes, olors de flors segades,
cantars i papellones pujaven del voltant.
I les negrenques gargoles a l' absis abocades
ses goles allargaven les brises aflairant.

Hermosa de mos somnis, companya de ma vida,
de genollons pregaves davant del finestral.
La llum del sol baixava besant-te amorosida,
entre angels i entre roses vestint-te d'ideal.

Ruixitns de claror fosca baixats, una ampla ralla
marcaven, en les lloses, de perlesfii rubins,
confosa i entre boires l'artística vitralla,
la pluja de les roses i el vol dels serafins.

La clapa abrillantada dels vidres descendida
vers tu lenta corria nimbant-te de claror,
deixant-te en una imatge de verge convertida,
que el cor empresonava de santa adoració.

Un raig blavós ta cara de neu apetonava,
un raig d'or se fonia dins l'or de tos cabells,
damunt ta vesta clara l'eixam hi voleiava
de sols de grocs matisos, verdosos i vermells.

Llavors brunzia l'orgue com tempestat llunyana,
ses notes, com onades, pujaven colossals,
cantava en l'alta torre la veu de la campana,
l'encens muntava al sostre ses llargues espirarls.

Un himne, deia el temple, i el cor li responia,
de genollons en terra, cantant-lo sens parlar,
prenent per testimoni la imatge de Maria,
jutavem estiwar-nos a l'ombra de l'altar.

I al fons aquella antiga vidriera punxaguda
obria's davant nostre com ull agegantat,
mostrant-nos blava, hermosa, la vida llarga i ruda
per fer-la sens temença d'un vol, adalerat.

Un cel bau sense bromes,
tacat de flors eternes, de virginals aromes,
un cel immens sens fi.
I uns ángels d'amples ales i estesa cabellera
cobrint, perquè passéssim, de roses el camí.

dimarts

VIDA

Alma Mater

I


Les flors han mort. Les porta el vent.
Cantem la mort de llur frescura.
Les flors són mortes al torrent:
l'aroma dura.

El sol és mort rere el serrat.
Cantem sa mort rere l'altura.
Si el sol és mort i s'ha apagat,
la claror dura.

Han mort els llavis adorats.
Cantem la mort de llur dolçura.
Si els llavis jeuen soterrats,
el petó dura.

Han mort els cors que es van voler.
Cantem sa mort i sa tristura.
Si els cors són morts, etern, serà,
l'amor bé dura.

Tot mor i fina amb foll anhel.
Cantem la mort de la natura.
Si tot s'acaba, sota el cel,
la vida dura.

II


En raig de sol d'estiu entrava dins la sala
com un record feliç un dia de dolor;
un raig de sol brillant com reflectic de l'ala
del núvol més daurat penjant a l'horitzó.

Com un record feliç un dia de dolor,
cantaven els ocells damunt de les taulades;
cantaven dels blats verds la mística cançó,
i de les flors del camp aromes escampades.

Cantaven els ocells damunt de les taulades,
la sava als troncs muntant per fer-los reflorir,
la gran cançó d'estiu, que riu en les brancades
i que a les neus dels cims les crida per morir.

La sava als troncs muntant per fer-los reflorir,
és la corrent gegant que omplena la natura.
Un núvol de petons, que vola en torbellí
com vol de papallons, abriga la planura.

Es la corrent gegant que omplena la natura
la que omple els nostres cors de santa adoració.
I el raig de sol d'estiu, que ens besa en sa dolçura,
els nostres llavis joves ajunta en un petó.

III


Sota dels xiprers que miren les estrelles,
a sota els saules vells arrossegant-se al sol,
els braços sobre el pit i closes les parpelles,
hi jau dels qui han viscut l'innumerable estol.

Els braços sobre el pit i closes les parpelles,
no veuen ni les flors ni els núvols de l'estiu.
La Mort, com un serpent, estreny amb ses anelles
els cossos que han tancat en el sepulcre ombriu.

A sota dels xiprers la Mort pren la bandola,
El càntic que ha cantat, la Vida l'ha sentit.
Al buf del vent d'estiu el vell fossar tremola
i creixen els ossams dessobre del seu llit.

La terra s'estremeix. La lluita mai finada,
a sota dels xiprers retorna a començar,
i focs fosforescents, sens llum ni flamarada,
traspuen entre els junts les pedres del fossar.

Damunt dels llits de roc sa tasca que mai fina
reprèn la gegant mare que infanta tot lo viu,
i sota dels xiprers la copa gegantina
alena l'escalfor viventa de l'estiu.

Es el treball inmens, gegant que no s'acaba.
Parèntesi la mort, que un jorn no pot durar.
Dels focs fosforescents dessota la llum blava
germina al cementir la vida de demà.

diumenge

LA MORT DE LA NINA

(Aquesta poesia encara no té versió àudio, mp3)
Passer mortuus est meae puellae
I
AQUEIX matí s'ha mort
la rossa nina.
Son cos és mig trencat,
son cap a miques.
El metge, un criat vell,
qui la visita,
veient-la en tal estat
la desahucia.
La cola no hi val res
per afegir-la.
La sang, que és de segó,
per terra llisca.
El gat amb ulls estranys
Avui la mira,
s'hi acosta i miolant,
crida que crida.
El galgo llarg i prim
també es planyia,
la pota dreta alçant,
i en plor la vista.

II
La Júlia quinze abrils
Ahir complia.
No gosa ja a plorar,
de por que riga
l'alegre cosinet
que al davant mira,
i a voltes baix, molt baix,
li diu, bonica.
Mes ai, si t'ha plorat
Al nàixe` el dia,
Quan morta Així t'ha vist,
Trencada a miques!

III
Quan el cosí no hi és,
als criats avisa;
per córrer-la a enterrar,
com cal que ho sia.
La nit son manto estén,
i el jardí abriga;
dret del bell roser,
tots s'encaminen.
Damunt d'un llit de flors
el mort fa via,
dos ciris que el vent mou
son pas lluminen.
Quan és al sortidor
la comitiva,
el pescador de fang
plora i sospira.
El gat d'encesos ulls
detràs camina,
com eren tan amics
vol despedir-la.

IV
Un clot ja li han cavat,
ja li reclinen.
Faran-Ii de dosser
branques florides,
de vora d'un bell clap
de clavellines,
gardènies a l'enfront
que olors prodiguen.

V
L'enterro ja és finit,
la Júlia és trista.
Amb misteri el criat
parla amb la dida.
--No ha estat un cop de vent
el que a la nina
l'ha feta caure al sol
per mig partir-la.
Aquí hi ha un criminal;
mes ai, no ho diga.
L'ha morta el cosinet,
de gelosia.--

VI
Passaren jorns i jorns,
les flors s'obrien...
La Júlia ja ha oblidat
la rossa nina.
De vora d'un roser
d'olor que encisa,
escolta que el cosí
diu que l'estima.
Que bell s'amaga el sol
entre boirina!
Que bell l'esdevenir
que demà arriba!
--Julieta, ton perdó
jo prou voldria.
Un jorn jo vaig fé un crim;
ell fou ma ditxa.
Jo sô qui va trencar
la rossa nina.
Li feies tants petons!
i jo els volia...--
La Júlia riu que riu,
qui riu oblida.
D'uns llavis dret a un front,
un bes rellisca,
mentres el blanc gatet
miolant es fica
a sota els llessamins,
on jau la nina.

dijous

AUS EMIGRANTS


Les navires cavalcadeurs,
leur avant fier bouillant des écummes
tous pavillons comme deux plumes
s'en vont ver les ailleurs...
E. Verbaeren

Grisos i blans els núvols de migdia,
vinguts del mar han tramuntat les serres,
i abriguen amb un bel de melangia
del mort estiu les caldejades terres.
Damunt les planes, que la boira mulla,
la catifa de fulla
remou el vent que vincle les brancades:
els arbres tristos, que són bes despulla,
alcen els braços, com pregant debades,
i entremig de la boira, que davalla,
i la plana amortalla,
enyorant les diades rialleres,
fan creus a l'infinit les carreteres.

Hermosa del meu cor, gira la vista
de les planes mullades,
dels arbres secs i la hivernada trista,
i al damunt de les altes serralades,
on guaita ja la neu per acostar-se,
contempla alegre un nuvolet que apenes
s'ovira dibuixar-se
darrera els pics de les gegants carenes.

Són les aus emigrants. Veus com avancen?
Ja volen sobre els plans, ja les alzines
les oviren veïnes,
ja són damunt dels boscs de pins. S'atansen
lleugeres com un llamp, ja alegres volen,
ja són al dret dels nostres caps: ja arriba
són alegre cridòria,
que ressona com himne de victòria.

I volen i s'allunyen... Trossejades
per les neus de l'hivern i les ventades,
els llamps del cel i les tempestes feres
quantes cauran en la pesada via,
que sempre porta vers el blau migdia;
mes l'ample estol de eternes viatgeres
amb les files delmades
arribarà ales terres soleiades.

I s'allunyen... i volen afanyoses
Ja són uns punts, que mig perduts s'oviren.
Ja s'endinsen confoses
Entre els vels de la boira que s'estiren,
d'aquella boira als horitzons extesa,
nos assota la cara
una freda ratxada de tristesa.

Seguim-les, doncs, oh ma fidel companya,
reptant els vents de la feresta via.
Rera eixos pics de la gegant muntanya,
riu lluny el blau de l'eternal migdia.
Deixem volant per la planura asprosa,
la llar que crema i el repòs, que encanta:
entre la broma els horitzons confosa
escolta alegre l'ideal que canta.
Si encega els ulls la fosquetat que mata:
allà en la calma de les nits serenes,
dels gais navilis de la mar de plata
nos fan de guia les triomfants sirenes.