La boira blanca riu amunt s'enfila
per entre els pins allargassant sos vels,
i el rengle llarg dels vells pollancs vigila
gegants dormits assenyalant los cels.
Canta la fosca de la nit ombrila,
del gran silenci els amagats anhels,
i l'aigua trista mansament desfila,
bressolant flors i emmirallant estels.
Una estrella lleugera i silenciosa
acudint a una cita misteriosa,
passa en la calma de les hores belles.
Nostres sospirs són apagats com resos
I ofeguem en la sombra nostres besos,
de por de què es despertin les estrelles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada