L'AGRAÏT

Era l'hivern vora l'estimat Rhin
un monestir les flames engolien
els monjos tots de tant d'horror fugint
cap a l'abat corrien.

Tot crema, el claustre per voler del cel
és perdut amb ses piles de riqueses.
Les aigües totes, implacable el gel,
de riu i de torrent traidor té preses.

I un monjo diu: Si la corrent del riu
no pot fer tan bona obra,
penseu que el vi que en el celler tenim
per matâ el foc ens sobra.

L'Abat respon: no hi gosi anar ningú,
quins boigs afanys en tot esprit muntaren.
Tots els tresors que el foc dolent s'endú,
els homes els donaren

Mentre el bon Déu ens va donâ el tresor
del vi que escampa les tristeses totes.
D'Ell ens ve el vi que és l'alegria al cor,
salvem, salvem les botes.

*

Dos anys apenes són tan sols passat.
I el bon abat se troba
que s'alça nou el monestir cremat
i ell beu vi vell, en una celda nova.

ALBERT RODERICH