ENFILALL

(Amb aquesta colecció, Guillem A. Tell i Lafont (1861-1929), Mestre en Gai Saber, obtingué la Flor Natural en els Jocs Florals de Barcelona de 1900.)

(Pàgina 113)

V Sonets
I

C L À S S I C

De tanta rosa, que en ton front s'inclina,
cauen lliscant les fulles per ta cara
i neden mortes en la copa clara,
on riu del vi la flama purpurina.

Un altre bes, un altre bes, Corina,
que el temps d'aimar-nos no ha finit encara.
Oblidem, doncs que vers la Parca avara
la nostra vida com un riu camina.

Cuitem a aima'ns amb la darrera estrella.
L'amor fa eterna aquesta vida bella,
qual fi els destins, pares dels deus ja saben.

Tu més que els deus amb ton amor faries.
La Parca trista ens té comptats els dies,
mes no els petons que dins d'un dia caben.

I I

O G I V A L

Un llibre entre les mans, la llarga vesta
d'escuts heràldics i de flors guarnida,
vora el portal esbelta i esllanguida,
aixeca als cels la coronada testa.

Es la verge de pedra. La tempesta
de sos ulls clars, la flama no ha esmortida;
mes de son nom i sa passada vida,
guarda el secret la Catedral feresta.

Sols el licorn que al contrafort s'aboca
i riu obrint la descarnada boca,
sab aquell nom que entre les pedres canta.

I fa set segles, quan el sol declina
cap a sa mort, la flama ponentina
nimba de foch la misteriosa santa.

I I I

L L U Í S X V

En broma us queixau, gentil Marquesa,
i és l'assumpte prosaic. Vol la dissort
que la pols vos enteli amb sa impuresa
les cornucòpies enquadrades d'or.

Indiscreta és la pols. A sa escomesa,
no hi val la tanca d'amagat tresor.
Jo no he pogut, senyora, en ma tristesa,
tancar-li mai les portes de mon cor.

Si brilla en vostres nines l'alegria,
serà com flor que per morir naixia.
Eix goig com or de brillejar tan dolç,

en va en el or el guardareu avara.
Serà inútil, senyora, vindrà encara
la tristesa a posar-hi un gra de pols.

I V

V I S I Ó

El sol ponent dels pinetars darrera
núvols i cels en flames abrusava.
Fregant les branques dels vells pins volava
una olor com de rossa cabellera.

Era aquella hora dolça i riallera,
que els somnis naixen quan el dia acaba,
i tu venies amb ta vesta blava,
els lliris doblegant de la pradera.

Eres l'insomni que aborreix el dia.
rera les flors, que ta petjada obria,
'nava minvant la claretat dels cels.

I entre la boira de suaus aromes
feien-te un marc de carmesines bromes
i et coronaven els primers estels.

V

A S P I R A C I Ó

De rosa i blanc el fruiterar florit,
com vel de núvia abriga la planura,
i entre les flors una aura de ventura
hi canta en el silenci de la nit.

Mos llavis te petonen amb dalit,
els meus braços estrenyen ta cintura.
I sento de ta boca la dolçura,
i vora el meu esbategar ton pit.

Es l'hora d'estimar que el llavi calla.
Es sent una tristesa, que davalla,
del cel brillant on les estrelles ploren.

Nostres ànimes tristes separades
que en mig dels besos s'han cercat debades
tan prop que són i d'enyorança es moren.

Baixar aquests sonets en format PalmDOC

0 Comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

<< Índex