ALBADA

(Pàgina 96)

La muntanya s'aixeca entrenyinada,
com un rostre adormit. De la boirada,
que a la nit l'ha coberta,
alça el front ple de bromes i es desperta.
La boira peresosa
s'arrossega pels faigs a mitja altura
con lo vel blanc, que allà en la volta obscura
de l'església, penjava a la quaresma
i en l'obaga verdosa,
el torrent allisant la roca blava,
canta aquella cançó, que ahir cantava.
De sobte, un tremolor creua la prada,
les flors com cors palpiten;
i en les copes dels arbres
les fulles sense vent soles s'agiten.
un buf de vida passa en la clotada,
les flors esperen de genolls en terra,
s'esquinça el vel del temple de la serra,
un llampec de claror, que els cims llumina...
Una rialla argentina....
I el sol s'aixeca

0 Comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

<< Índex