dimecres

DIJOUS SANT

LA ciutat s'ha aturat. Dolça i tranquila,
s'escampa la quietud com endolada.
Tot calla. Tot s'adorm. La llarga fila
dels arbres despullats amb sa brancada
on rebull ja la vida joguinosa
enyora sota seu la bulliciosa
remor de rodes, la brunzenta vida
de la immensa ciutat. Pels aires vaga
l'enyorament dels gran sorolls. La vista
troba l'aire per tot de festa trista.

Es el silenci del gegants misteris
que estén ses amples ales
de tot s'ensenyoreix, tot ho avasalla.
I el negre temple, desplegant ses gales,
com forn encès, engull a la gentada,
que s'hi agenolla i calla,
amb la trista mirada
fixa en el fons, on s'hi ageganta i puja
el misteri adorat d'un Déu fet home,
espirant en la creu del sacrifici,
una antiga credença que es renova,
com un esplet amb la novella pluja,
una esperança nova
que el cor embadalit cerca amb desfici,

I la tarda caraina silenciosa
i s'escampa olorosa,
l'alè dels romanins i farigoles,
que a la ciutat que un dia a l'any s'atura
li du quelcom de la gegant altura,
la neu dels cims que les estrelles besen,
el cant immens dels gegantins salteris
dels arbres i dels vents, l'himne que vaga
en l'excelsa quietud dels grans misteris.

Cap comentari:

Publica un comentari