EGLOGA

(Pàgina 62)
Rus et civitas.


La fresca font entre l'herbei s'amaga,
i fent un got de l'ample mà peluda,
el déu banyut l'ardenta set apaga.
Les aures diuen sa conversa muda
dalt del trespol que verdissam i freixes
guarneixen en l'estada
del vell Pan amagada
de florida ridorta amb les madeixes.
I allà sota la volta de fullatge
el Sàtir s'ensopeix i ja somnia
quan desperta'l el pas sobre l'herbatge
del déu que encén el dia,
el gai Apol·lo,que caçant corria,
buscant una ombra i tot vagant atura's
en el palau d'obaga,
on el vell Pan de la calor s'amaga.

Al veure al seu davant la imatge hermosa
del déu del Sol de cabellera estesa,
el cap cenyit de llor i l'armoniosa
tortuga d'or a son costat penjada,
l'arc vincladís i la sageta encesa
en la mà destra armada,
el Sàtir s'estremeix i prou voldría
rebutjar l'enemic, que en so de guerra
sembla cercar-lo en eix recó de terra;
mes pensa que debades
contra les fletxes dures
servirien ses banyes cargolades i amagant sos agravis
així li diu tot mossegant-se els llavis:

"Enrera fill de Zeus, cent cops enrera,
si eixa volta de fulles
pot servî a tes gentades de barrera.
Quan, oh gents de ciutat, nostres despulles
d'un regne antic, l'últim consol que ens resta
deixareu d'assotar con la tempesta?
Des de dalt de la serra
tes vil·les ara impertinets vigilen
dels boscos sants la beneïda terra,
camins fressats per tos soldats s'enfilen
tot serpejant les gentils muntanyes.
De guerra veus estranyes
hab torbat ja cents cops les serralades,
últim redós de Sàtirs i Driades;
per bastir-vos palaus ta gent aterra
els roures vells que Deucalió plantava;
per tot furga la terra
ta turba avara d'un metall esclava;
i quan al bosc la dansa misteriosa
entorn de Líber dolçament s'enllaça
i veu la selva ombrosa
Ninfes i Sàtirs que Afrodita abraça,
la copa al puny de pàmpols verts guarnida,
la boca a una altra unida,
i al vell Silé, que rialler contempla
el bosc d'alzines convertit en temple...
llavors xiula com serp una sageta
de tos folls caçadoras i la sagrada
dansa es fon com la boira amb la ventada.
Enrera hermós Pean, si és que no penses
desertar les bullentes columnades
de tes amples ciutats i encar desitges
fruir les abraçades
de nostres ninfes per l'amor formades."

Diu el déu de la lira,
tot somrient, el mira
i estreny sa mà dels immortals temuda
el déu de peus de boc la mà peluda:
"Es en va, li respon, que nostra pensa
esbrini els llibres del Destí, que ens daren,
a tu la selva immensa
les verdes prades pels abrils guarnides
i els monts altius que els vells gegants alçaren
i a mi les gents ardides
que tallen pedres, que als vinents encanten
i sota els porxos amb les lires canten,
si Eros etern que penja nius als arbres
els penja ensems en les rampants teulades;
la bellesa immortal, que sempre dura
amb pròdiga dolçura
per ciutats i per boscos te escampades
des dels plans a lses cimes gegantines
ses línies ondulants sempre divines.
Tos camps prou tenen flors, en les arbredes
canten les aus el despertar del dia,
un himne entonen les ratxades fredes
dels fills d'Eol amb fréstega armonia,
i el rústic, tot indiferent, ho mira
i indiferent escolta la tonada
de la flauta amb set canyes treballada.
Allà sota dels pòrtics els poetes
amb lires d'or celebren l'hermosura
dels camps florits, el devassal d'espigues,
que el juny porta a les eres,
els cups vessant,les bremes rialleres,
i damunt les catifes de verdura
els misteris de Baccus i de Ceres;
i a tu vell Pan i a tes gentils bandades
de Sàtirs i de Ninfes que festegen
assedegats d'amor sobres les prades
i en dansa bacanal al déu rodegen;
mentre trist el pagès vos tem tothora
com déus dolents i en el corral s'acuita
a aplegar sos remats de la pastura
quan s'escolta ta flauta
que ressona del bosc en l'espessura.
Tan sols aquell que en el seu cap la flama
del geni sent bullir de veres ama
oh, camps, vostra bellesa
que deixa al món com un segell impresa."
I mentra Pan com astorat l'escolta,
reprèn al déu de Dafne una altra volta:
"Tu moriràs com moriran un dia
les Dríades dels jardins com papallones
quan fret l'octubre sa ratxada envia;
mes guaita allà una cosa
que serà sempre eterna", i li assenyala
la gran ciutat que revesteix de gala
la llum brillant del Sol ponent al caure
i un temple gegant daura.
Allà al damunt de les columnes dretes
de fulles i de flors festonejades
on festegen cantant les orenetes
hi corre un fris de pedres treballades
on Sàtirs i bacants en folla dansa
riuen a l'ombre de la nit que avança.
"Guaita, diu, si dels homes l'esculptura
no aventatja a tos fills en hermosura."
I el vell Sàtir sospira
i amb ulls plorosos les imatges mira,
l'ample renglera de columnes dretes;
perque els déus són a la ciutat immensa,
als sons brollats de la daurada lira,
en els cants dels poetes,
en la pedra tornada en esculptura:
forma eterna, immortal, que sempre dura.

0 Comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

<< Índex