AUS EMIGRANTS

Les navires cavalcadeurs,

leur avant fier bouillant des écummes

tous pavillons comme deux plumes

s'en vont ver les ailleurs...

E. Verbaeren

Grisos i blans els núvols de migdia,

vinguts del mar han tramuntat les serres,

i abriguen amb un bel de melangia

del mort estiu les caldejades terres.

Damunt les planes, que la boira mulla,

la catifa de fulla

remou el vent que vincle les brancades:

els arbres tristos, que són bes despulla,

alcen els braços, com pregant debades,

i entremig de la boira, que davalla,

i la plana amortalla,

enyorant les diades rialleres,

fan creus a l'infinit les carreteres.

Hermosa del meu cor, gira la vista

de les planes mullades,

dels arbres secs i la hivernada trista,

i al damunt de les altes serralades,

on guaita ja la neu per acostar-se,

contempla alegre un nuvolet que apenes

s'ovira dibuixar-se

darrera els pics de les gegants carenes.

Són les aus emigrants. Veus com avancen?

Ja volen sobre els plans, ja les alzines

les oviren veïnes,

ja són damunt dels boscs de pins. S'atansen

lleugeres com un llamp, ja alegres volen,

ja són al dret dels nostres caps: ja arriba

són alegre cridòria,

que ressona com himne de victòria.

I volen i s'allunyen... Trossejades

per les neus de l'hivern i les ventades,

els llamps del cel i les tempestes feres

quantes cauran en la pesada via,

que sempre porta vers el blau migdia;

mes l'ample estol de eternes viatgeres

amb les files delmades

arribarà ales terres soleiades.

I s'allunyen... i volen afanyoses

Ja són uns punts, que mig perduts s'oviren.

Ja s'endinsen confoses

Entre els vels de la boira que s'estiren,

d'aquella boira als horitzons extesa,

nos assota la cara

una freda ratxada de tristesa.

Seguim-les, doncs, oh ma fidel companya,

reptant els vents de la feresta via.

Rera eixos pics de la gegant muntanya,

riu lluny el blau de l'eternal migdia.

Deixem volant per la planura asprosa,

la llar que crema i el repòs, que encanta:

entre la broma els horitzons confosa

escolta alegre l'ideal que canta.

Si encega els ulls la fosquetat que mata:

allà en la calma de les nits serenes,

dels gais navilis de la mar de plata

nos fan de guia les triomfants sirenes.