DESPAREGUT

Premi d'una Rosa d'or a Sitges l'any 1897

S'HAN batut com a braus: de la darrera
canonada, suspesa, la fumera
s'arrossega pels pins com un plomall;
i entremig d'una pluja de granades
passen corrent les mules fuetejades

emportant-se'n el Krupp màrgens avall.

«A defendre el canó» la tropa crida,
i al rependre furiosa l'embestida
la collada coronen cent fusells;
mes l'enemic com tempestat avança
i en mig de flames de pujar no es cança
a l'abric del brancam dels pinatells.

Casi són dalt: els del turó cedeixen,
ja ses bales perdudes no fereixen
i ornarà aviat el cim el pabelló;
un brau sens témer n'ha escalat l'altura,
mes al punt que és a dalt son pas li atura
la granada que esclata com un tro.

Era un brau caçador. Ferit rodola
pel vessant de la presa muntanyola,
fins la vora molsosa d'un torrent,
on sentint de son pit fugir la vida
com ombra veu sa companyia ardida
perseguint l'enemic per la pendent.

De la mort sent el bes sobre la cara
i el recort volgudíssim de sa mare,
de son poble i sa llar se l'hi apareix.
l el veu com rera l'apartada serra
després l'aiguat que ha devastat la terra,
bell el sol en sa porta resplandeix.

I veu aquella casa, la pallera
aixecar's com puig d'or vora de l'era
veu les copes verdoses de sos pins,
i el torrent amagat en mig d'alzines
amb ses fades de vestes argentines
sota porxos de perles i robins.

Un dia al crit esfereïdor de guerra
s'estremí de venjança aquella terra,
tranquila com les aures de son prat.
Per la Pàtria a lluitar sab que el cridaren
i el fusell encar tebi l'hi donaren
d'un company que espirava en el combat.

Després... sols el brogit de la batalla,
oferir nu son pit a la metralla
d'un odiat enemic, que no coneix;
lluitar sens treva fins donar la vida,
mata, ignorant de qui sigué homicida
i morir sens conèixer qui el fereix.

I així, en mig de son crudel deliri,
sens saber per quin déu és son martiri,
ni somniar què és la Pàtria, per qui mor,
l'ardit soldat sobre una verda branca,
tot pensant en sa mare, sos ulls tanca,
i fa son últim esbatec son cor.

Tot dorm i calla del torrent devora.
Escorrent-se entre pedres l'aigua plora.
Va a amagar-se ja el sol rera el serrat,
i el lleveig, que s'ajoca en la clotada,
porta encara una que altra canonada
com un tro de tempesta que ha passat.

Alçà el grèvol ses fulles barnissades,
que quan queia el soldat deixà tronxades,
de verdura guarnint-li un bell dosser,
i l'amaga amb ses branques trepadores
la verdissa amb ses roses i ses mores,
tot servint-li de llosa i de fosser.

Ja ningú l'hi sabrà. Brilla la lluna,
platejant l'alzinar de fulla bruna.
Amb sos raigs no travessa ja el trespol;
i atret com sempre per la font veïna,
en la branca nuosa de l'alzina
ha cantat tot el vespre un rossinyol.

El cel s'emporpra amb la novella albada;
amb la cara de pólvora fumada,
cinc llancers per buscar-lo n'han vingut.
L'han cercat amb anhel: el torrent calla,
i en la llista de morts de la batalla
han escrit aqueix mot: desparegut.

I demà què serà? La torrentera
guardarà son secret. L'aigua lleugera
entre pedres sos ossos s'endurà.
No tindrà una pregària ni una llosa.
Sols el corb potser sàpiga on reposa
             mes el corb no ho dirà.