Làzare veni foras
Salut, poeta, que omplenes, amb el teu nom la terra,
qual tomba de corones rublerta n'és sens fi!
jo vinc a tu a portar-te de l'escarpada serra
humil, mes de ma pàtria, el brot de romaní.
La flor n'és de ma terra, i en parla catalana
al poeta de Castella s'aixeca lo cantar.
Jo vine a tu, a portar-te damunt de la fossana,
mon cor, lo que en sa vida més aima el català.
Jo vinc per a flairar-ne l'enamorada brisa
que va escoltar tos càntics un jorn del temps passat,
com flor mig oblidada que els papallons encisa,
damunt d'aqueixa tomba que els segles han tancat.
La tomba, freda tomba, com en la nit serena
remembra un cor de verge lo seu primer amor,
la pàtria la contempla, lo cor vessant de pena,
i sent als ulls les llàgrimes muntar de dins del cor.
Sos fills mira la pàtria, de sos records plorosa,
quan serva d'or la història com l'ara una vestal,
que més, tal volta, cuiden d'engarlandar ta llosa
que d'aixecar-te temples que et facen immortal.
Un jorn uns vents vingueren portats de la tempesta,
congriats en les contrades més negres de la nit,
"al porvenir" digueren los vents amb veu feresta,
i als cors llegat deixaren amb sa fredor l'oblit.
Què hi fan nostres poetes? Les gestes que ens contaven,
com faules d'infantesa s'han d'esborrar del cor.
Enfonsa't, oh teatre que els temps antics forjaven;
al foc les recordances, que el porvenir és d'or.
Cantau les noves arpes cantúries argentines,
mes no esmenteu rondalles finades del passat,
d'eixes etats caigudes, com cauen les aulines,
no en volem pas història, ni llors, ni llibertat.
Sols lo present. Los genis d'una passada història,
quants cops davant les obres d'eix ardiment novell,
al veurer oblidades les antigors de glòria,
haureu cobert los rostres amb l'orla del mantell.
Oh, Calderon, tu feres un teatre per ta terra
qual estimada toia de lliris del jardí,
com colossal columna que a los estels s'aferra
i diu a les gentades: "Espanya n'és aquí".
Los pobles lo vegeren i a Espanya li envejaren
eix temple que a ta pàtria bastires amb tos cants:
tan sols sos fills un dia tes glòries oblidaren
al punt que no sentiren llurs ecos llunyadans.
I avui! quants d'aquells drames de pàgines daurades
al fons de vells armaris ne jauen oblidats,
com amb menyspreu se guarden les armes rovellades
que els avis manejaren amb tots los talls oscats!
Quants cops van les gentades al teatre, gran un dia,
sens esmenrar apenes tos drames bells d'ahir,
de gents, ai, estrangeres a aidar la nombradia,
i en llengua que no entenen los cantics a aplaudir!
...Mes no; desperta ombra, i els esprits llumina,
com vermellenca i rossa l'albada del matí;
canteu alats salteris sa fama gegantina,
feu de records la toia que tornara a florir.
Desperta! aqueixos drames més bells que el trenc d'albada
si els fills d'Espanya els miren, potsê els enlluernaran;
sortiu d'aqueixa tomba que els segles han tancada,
i encara en sa follia postrats vos miraran.
Sortiu com estrelletes en mig de nit negrosa;
mostrau als cors que baten amb patri bategar
que en los passats se troba la pàtria més hermosa;
d'ahir sempre és la pàtria, d'avui i de demà.
Ja surt lo sol, com ones que furgen de la platja,
s'emporten les ratxades de l'entusiasme al crit,
salut, passat! esclamen amb renadiu llenguatge,
salut, rei dels poetes, ja s'ha esboirat la nit.
Lo sol brillant destrena la rossa cabellera
per llumenar-ne alegre lo jorn del centenar.
Los cors encara esmenten les glòries d'endarrera;
ton bell record s'enlaira, Déu vulla fe'l durar!
Déu vulla que s'aixequi senyera triomfadora
que mostre als mons lo teatre que folls han oblidat.
Per tu sien les brostes de flor que el cor enyora;
que cent novelles testes, oh poeta, han coronat.
Que tornen tes comèdies joliues i enciseres
a fê alegrar eix poble que avui ja ni et coneix,
com a l'estiu retornen al prat les caderneres,
després de les gelades, quan lo roser floreix.
Així los fills d'Espanya sabran bastir-te un termple
més alt que les piràmides que ombregen l'antic Nil;
més no en cents cants planyint-te daran al món exemple,
ni engalardant de roses un trist fossar humil.
Oh sí! fills d'una terra de l'Occident regina,
traieu aqueixes joies de l'antigô a lluir;
mostrau als altres pobles sa fama gegantina,
gaurnint d'antigues robes, present i esdevenir
. . . .
Jo vinc a aqueixa festa. De sava catalana
te porto en mes paraules del cor lo sentiment;
jo sóc d'aqueixa terra que forta i jovensana
fa avui de ses històries i sos passat esment.
No ens nafren les paraules d'aquells que ara ens motegin;
sagetes són que tornen a retrovar son arc;
que mentres que d'Espanya les brises nos oregin
esmenrarem los cántics de Jordi i Ausias March.
Per fo vinc, oh poeta, mes no a agenCar ta llosa;
a durt' de Catalunya cullida al bosc la flor,
la flor de recordança més dolça i aromosa
que de les llars antigues rebrota al suau calor.
106
La flor, que n'és imatge de ta esplendent memòria,
postrat vinc a portar-te pel temple de ta glòria,
collida al temps d'ahir;
és ton record que alena dels cors la pàtria encesa:
i si no te bellesa,
mai pert la dolça aroma, lo brot de romaní.
qual tomba de corones rublerta n'és sens fi!
jo vinc a tu a portar-te de l'escarpada serra
humil, mes de ma pàtria, el brot de romaní.
La flor n'és de ma terra, i en parla catalana
al poeta de Castella s'aixeca lo cantar.
Jo vine a tu, a portar-te damunt de la fossana,
mon cor, lo que en sa vida més aima el català.
Jo vinc per a flairar-ne l'enamorada brisa
que va escoltar tos càntics un jorn del temps passat,
com flor mig oblidada que els papallons encisa,
damunt d'aqueixa tomba que els segles han tancat.
La tomba, freda tomba, com en la nit serena
remembra un cor de verge lo seu primer amor,
la pàtria la contempla, lo cor vessant de pena,
i sent als ulls les llàgrimes muntar de dins del cor.
Sos fills mira la pàtria, de sos records plorosa,
quan serva d'or la història com l'ara una vestal,
que més, tal volta, cuiden d'engarlandar ta llosa
que d'aixecar-te temples que et facen immortal.
Un jorn uns vents vingueren portats de la tempesta,
congriats en les contrades més negres de la nit,
"al porvenir" digueren los vents amb veu feresta,
i als cors llegat deixaren amb sa fredor l'oblit.
Què hi fan nostres poetes? Les gestes que ens contaven,
com faules d'infantesa s'han d'esborrar del cor.
Enfonsa't, oh teatre que els temps antics forjaven;
al foc les recordances, que el porvenir és d'or.
Cantau les noves arpes cantúries argentines,
mes no esmenteu rondalles finades del passat,
d'eixes etats caigudes, com cauen les aulines,
no en volem pas història, ni llors, ni llibertat.
Sols lo present. Los genis d'una passada història,
quants cops davant les obres d'eix ardiment novell,
al veurer oblidades les antigors de glòria,
haureu cobert los rostres amb l'orla del mantell.
Oh, Calderon, tu feres un teatre per ta terra
qual estimada toia de lliris del jardí,
com colossal columna que a los estels s'aferra
i diu a les gentades: "Espanya n'és aquí".
Los pobles lo vegeren i a Espanya li envejaren
eix temple que a ta pàtria bastires amb tos cants:
tan sols sos fills un dia tes glòries oblidaren
al punt que no sentiren llurs ecos llunyadans.
I avui! quants d'aquells drames de pàgines daurades
al fons de vells armaris ne jauen oblidats,
com amb menyspreu se guarden les armes rovellades
que els avis manejaren amb tots los talls oscats!
Quants cops van les gentades al teatre, gran un dia,
sens esmenrar apenes tos drames bells d'ahir,
de gents, ai, estrangeres a aidar la nombradia,
i en llengua que no entenen los cantics a aplaudir!
...Mes no; desperta ombra, i els esprits llumina,
com vermellenca i rossa l'albada del matí;
canteu alats salteris sa fama gegantina,
feu de records la toia que tornara a florir.
Desperta! aqueixos drames més bells que el trenc d'albada
si els fills d'Espanya els miren, potsê els enlluernaran;
sortiu d'aqueixa tomba que els segles han tancada,
i encara en sa follia postrats vos miraran.
Sortiu com estrelletes en mig de nit negrosa;
mostrau als cors que baten amb patri bategar
que en los passats se troba la pàtria més hermosa;
d'ahir sempre és la pàtria, d'avui i de demà.
Ja surt lo sol, com ones que furgen de la platja,
s'emporten les ratxades de l'entusiasme al crit,
salut, passat! esclamen amb renadiu llenguatge,
salut, rei dels poetes, ja s'ha esboirat la nit.
Lo sol brillant destrena la rossa cabellera
per llumenar-ne alegre lo jorn del centenar.
Los cors encara esmenten les glòries d'endarrera;
ton bell record s'enlaira, Déu vulla fe'l durar!
Déu vulla que s'aixequi senyera triomfadora
que mostre als mons lo teatre que folls han oblidat.
Per tu sien les brostes de flor que el cor enyora;
que cent novelles testes, oh poeta, han coronat.
Que tornen tes comèdies joliues i enciseres
a fê alegrar eix poble que avui ja ni et coneix,
com a l'estiu retornen al prat les caderneres,
després de les gelades, quan lo roser floreix.
Així los fills d'Espanya sabran bastir-te un termple
més alt que les piràmides que ombregen l'antic Nil;
més no en cents cants planyint-te daran al món exemple,
ni engalardant de roses un trist fossar humil.
Oh sí! fills d'una terra de l'Occident regina,
traieu aqueixes joies de l'antigô a lluir;
mostrau als altres pobles sa fama gegantina,
gaurnint d'antigues robes, present i esdevenir
. . . .
Jo vinc a aqueixa festa. De sava catalana
te porto en mes paraules del cor lo sentiment;
jo sóc d'aqueixa terra que forta i jovensana
fa avui de ses històries i sos passat esment.
No ens nafren les paraules d'aquells que ara ens motegin;
sagetes són que tornen a retrovar son arc;
que mentres que d'Espanya les brises nos oregin
esmenrarem los cántics de Jordi i Ausias March.
Per fo vinc, oh poeta, mes no a agenCar ta llosa;
a durt' de Catalunya cullida al bosc la flor,
la flor de recordança més dolça i aromosa
que de les llars antigues rebrota al suau calor.
106
La flor, que n'és imatge de ta esplendent memòria,
postrat vinc a portar-te pel temple de ta glòria,
collida al temps d'ahir;
és ton record que alena dels cors la pàtria encesa:
i si no te bellesa,
mai pert la dolça aroma, lo brot de romaní.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada