L'HIVERN A NÚRIA

(Pàgina 26)
(Englantina d'or dels Jocs Florals de Barcelona de 1899)

O Vierge élue, á fin que tu souries
les bienheureux on fait vibrer les harpes d'or
A.Ferdinand Herold


I

Del bell estiu l'esplèndida rialla,
que als cims de Núria és un somrís apenes,
ha finat baix la boira, que davalla
des dels talls espadats de les carenes.

Com tos de tísic que la boira ofega,
branda l'Angelus últim la campana;
i la fosca pesanta s'arrossega
per les comes avall cap a la plana.

Els ermitans se'n van. Al nàixe' el dia,
mentre la neu va dominant l'altura,
s'allunyen de la casa de Maria
per la gorja que mena a la planura.

I la neu va baixant. L'ala pesada
del torb açota aquella terra morta.
I la neu en muntanyes aixecada
del camí de la vall barra la porta.

II

Ja l'hivern ha arribat. La Verge antiga,
d'un poble gran que ve a l'estiu amiga,
se va quedant amb les congestes sola.
La blanca solitud de l'hivernada
amb son mantell abriga
la muntanya gegant ennuvolada
i en l'iglésia petita
que els muntss de neu agombolant-se amaguen,
tot glaçant-se les llànties ja s'apaguen.

Llavors damunt la solitud immensa,
de l'hivern que comença,
quan tot és mort en els cimals de Núria,
duta pels vents, que van passant amb fúria

hi plana magestuosa
com una au amb les ales desplegades
una llegenda hermosa,
que amb sos cants han forjat les encantades.

III

"Entre pics altívols, que la boira esqueixen
hi ha tres llacs que s'obren com tres ulls de cel.
A l'hivern, que els homes a la Verge deixen
entre neus i bromes al darrera un vel.

Quan les neus la trista solitud emmenen,
una boira en puja sota el cel ponent,
Són les encantades, que a les vetlles trenen
sos cabells verdosos voleiants al vent.

Els seus ulls son dolços. Resplandeix sa cara
de clavells i lliris del nadiu vessant,
i sos pits apunten baix la vesta clara
com fruits d'or que els llavis mai assoliran.

Volen vers la Verge de la vall de Núria
de l'antiga ermita vers el rústec chor.
En quiscun dels llavis flota una cantúria,
en les mans nevades una lira d'or.

Ja les llànties mortes de l'altar s'encenen
i somriu l'ermita com un ram florit;
les hermoses goges; que de França venen
els vells goigs de Núria cantant cada nit.

I les neus rodolen per les serralades
i l'hivern camina sobre els llacs glaçats,
quan les goges canten ses gentils tonades
els llops hi vigilen a l'aguait posats.

Les ciutats que riuen en les terres planes
no saben que, a l'ombra d'un mantell de fum,
de la santa Verge canten les campanes
i els altars brillegen, llampegants de llum"

IV

Damunt del mar riçat com l'Afrodita un dia,
s'aixeca un vent lleuger d'amor i d'alegria;
la primavera ve.
Enrama els fruiterars amb sos ramells de ploma
la flor de l'ametller.

I el vent va volant sempre i riuen les planures.
Avança cap als cims i omplenen les altures
les ginesteres d'or.
I porta el riu al mar les llàgrimes que plora
la congesta que es mor.

Llavors l'altiu Puigmal somriu a les albades,
el front cobert de neu, les comes agençades
de gleva verdejant;
i tornen els romeus, les gorges de la serra
festosos escalant.

El llop els ha sentit muntar les serralades;
a son udol ferest les belles encantades
han fugit com ocelles a son niu;
per primer cop la vall llavors somriu i calla
mentres esclata als plans l'esplèndida rialla,
la rialla de l'estiu.

I allà en mig de la vall com perla en sa petxina
hi veuen desplegar aquella flor divina
que allà te el seu altâ...
la immensa solitud que plana per laes comes...
les goges han fugit als llacs de Carença.

0 Comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

<< Índex