PASSA BEATRIU

(Pàg 23)
(Flor Natural en el centenari de Dant de 6 de març de 1921)

Ogne lingua deven tremando muta
E li occhi no l'ardiscon di guardare
Dante: "La vita nuova" - XXVI



Baixa la testa, que humilitat inclina,
potsé' ignorant sa magestat real,
passa Beatriu, la bella florentina,
vora el riu, que son pas farà immortal.

El sol ardent de la suau Toscana
petona l'or de sos sedosos rulls,
i davant sa hermosura sobirana
sospira un poeta i ha baixat els ulls.

Passa Beatriu. Al veure-la tan bella,
segueix son pas un remoreig de veus,
mentre el geni medita quina estrella
treurà del Cel per a posar-li als peus.


Trista sa vida sens recorts ni història,
potser no hauria perdonat l'oblit
sa mort tan jove, ni servat memòria
del nom tan sols de son vulgar marit.

Bona i gentil, plorada com volguda,
tocant al nàixer el paorós ponent,
així hauria finat desconeguda,
com tantes flors, que ha arrossegat el vent.

Mes Dant amà la bella florentina,
d'un dolç esguard sens esperâ el consol
i el foc del geni amb sa claror divina
posà en sa cara el replendor del sol.

Símbol excels de la muller cristiana,
la puja el geni a l'altitud dels Cels,
i el món contempla la gentil toscana,
parlant amb Déu i trepitjant estels.

El poeta baixa al regne de la pena,
i d'ell sortint amb divinal encís
Beatriu com mare carinyosa el mena
entre els astres de llum a l Paradís.

Per ço passa Beatriu al davant nostre
dolça i humil, ornada de virtuts.
I els ulls no gosen esguardar son rostre,
i els llavis resten de temença muts.

Passa Beatriu de claredat vestida,
deixant com rastre un divinal perfum.
La flaire de son pas no s'ha esvaïda;
i sis centúries no han marcit sa llum.

Aimants del bell, poetes de la terra,
els que encar sospireu per l'ideal,
artistes tots, soldats d'aquesta guerra,
que mena com victòria a lo immortal.

Els que cerqueu la imatge misteriosa
d'un prat de flors, que eternament somriu,
poseu-se de genolls! Bona i hermosa,
com Dant la somnià... Passa Beatriu.

0 Comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

<< Índex