EL PER QUÈ D'AQUESTA SEGONA EDICIÓ

(Pàgina 7)

El nostre amic Oswald Cardona distingit conreador de les lletres catalanes, a qui l'impressor Altés havia confiat la revisió de les quatre ratlles preparades per nosaltres compilant alguns dels judicis que han merescut les poesies del nostre pare, que ara tornem a editar, ha tingut la gentilesa de redactar uns comentaris sobre l'obra poètica que conté aquest llibre, amb un devot sentiment d'amistat. No ens resistim a acollir aquest text per què obri el volum, en la nova edició, que publiquem encara que sigui contrariant la ferma voluntat del poeta, expressada de manera inequívoca al Pròleg-Endreça, que ve a continuació. I testimoniem a Oswald Cardona el nostre agraïment per la bellesa i la cortesia del seu comentari.

***


Han passat més de quaranta anys de la primera edició d'aquest recull de poesies que l'autor no pogué veure enllestida. Va morir quan tot just corregia les proves de l'índex, i havent escrit i revisat el Pròleg-Endreça que obria el volum que, malhauradament, havia d'ésser pòstum.

Guillem A. Tell i Lafont havia portat una vida literària molt intensa, però aleshores ja s'en trobava prou apartat, i sentia ben sincera una sensació d'oblit de la seva obra, i endevinava com esdevindria més fort encara. per això accedia a la publicació d'uns versos que volia dedicar en exclusiva al recer de la família i dels amics més íntims, perquè servissin, amb el llibre, el record generós d'un poeta.

Al cap de molts anys de no escriure poesies, doncs, treia de la intimitat desitjada - i on l'oblit els havia tornats - uns versos que anys enrera mereixien copiosos premis als Jocs Florals de Barcelona i en altres concursos, als quals tirava sovint; com col·laborava a les revistes d'avançada i era amic dels poetes en aquells temps innovadors. Perquè ell també s'en sentia, i així, encertant la planeta, li ho reconeixien en els judicis de la crítica.

De l'any 1894, que hi obtingué un primer accèssit, fins al 1900, que guanyava la Flor Natural, el seu nom i els seus versos apareixien contínuament als volums dels Jocs Florals de Barcelona (1). Aquell primer any, el Secretari, que era en Manuel Rocamora, lloà la poesia La mort de la nina significant "la novetat de l'assumpte i la manera de tractar-lo, la delicadesa de les idees i la distinció en la manera d'expressar-les". L'any següent, que obtingué la Viola amb el poema La Salve a Montserrat, li lloaven "la nova manera amb què tracta una idea tan desconeguda com estimada, i per sa forma exhuberant, majestuosa i correcta". L'any 97, que tingué la Viola en Francesc Matheu, li corresponia un, Boira, és un sonet entre els primers que els Jocs acolliren) i que segons el Secretari, que era en Pelegrí Casades, "dóna una impressió justa i nova".

L'any 1898 rep un accèssit a la Flor natural i un altre a la Viola, lloats no pas menys pel sentiment i la tendresa, i per la forma, que esdevé una característica de l'autor, avançant-se cap a nous corrents.

Així l'any 99, peoner també entre els grans poemes de les muntanyes que esdevindran famosos, té l'Englantina amb la composició L'Hivern a Núria, i el Secretari, Claudi Planas i Font, torna a lloar "les belleses d'una forma cisellada i l'aire de misteri que envolta els grans cims emboirats i on (...) potser perquè són tan llunyans i emboirats, les llegendes hi planen majestuoses". Era l'any històric per la presidència del bisbe Torras i Bages i l'aparició del joveníssim Josep Carner, el qual rebia un dels quatre accèssits, adjudicats expressament sense prelació de mèrits, a Anicet Pagès de Puig, Manuel Folch i Torres i Guillem A. Tell i Lafont.

L'any vinent culminaria l'ascenció: la Flor Natural per un Enfilall, precisament de sonets. En Sebastià Trullols i Plana, fent de secretari, els qualifica com "una col·leccioneta de sonets que revelen en son autor un cultura i un bon gust que no sovinteja pas, i per sobre d'això una delicadesa i un aticisme de pensament encantadors. És galanament cisellada, i encara que tal vegada hi hagi motejar d'un xic exòtica, per la forma de sonet adoptada per l'autor, pot ben dir-se que la forma és l'adjectiu de la idea i que si aquesta es presenta amb l'ingeni i la delicadesa amb què es presenta en dita composició, aquesta tara de l'exotisme és inapreciable".

Curiosa lloança, i curiosa censura, que donaven ensems la consagració de l'autor amb el mestratge del Gai Saber, i reconeixien la perfecció del sonet i el mèrit de l'exigència formal, que començava a tenir paladins acèrrims i detractors exemplars. Aquell dia marca un gir memorable: el poeta Tell, reconeguts els seus mèrits ( i afligit per la mort del seu fill de quatre anys), deixa de concòrrer als Jocs Florals de barcelona: cultivarà la relació d'amistat i les col·laboracions, amb amable insistència, devers aquella perfecció que segons qui podria trobar exòtica. I que així i tot s'imposaria, per què era el bon camí. Pocs anys després trobem el nom i l'elogi del poeta a l'antologia Sonets d'un i altres, de J. Pin i Soler (2). I altra vegada hi és al costat del jove sonetista Josep Carner, que en els anys immediats dóna els seus dos llibres de Sonets en els quals la forma i l'expressió, i tot el temari, surten redimits d'exotisme per tota la vida.
Carner, i altres, el reconeixen com un mestre: pocs anys després, en un text que és, com diu Albert Manent (3), "el primer assaig important de Josep carner", escrit quan la poesia ja deixava el romanticisme i el rurarilsme agressiu. aquell jove que hi imperava amb totes les destreses reconeixia "en Guillem A. Tell i Lafont - ell primer que tots - una delicadesa normal i continuada, com la de la moderna poesia francesa a la literatura catalana. Ell oimposà, contra les últimes odes barroques i els últims romanços de ventall, les visions elegants i escollides. Ell dugué el sonet als Jocs Florals i guanyà per a aquesta privilegiada forma poètica la més envejable sort de fecunditat. Jo repeteixo sovint, amb una mena d'emoció religiosa, aquell sonet que comença:

De tanta rosa que en ton front s'inclina.... (4)

És el primer sonet de l'Enfilall, i amb el mateix títol de Sonet Clàssic ha entrat en manta antologia (5): fins a la darrera, publicada: Un segle de poesia catalana, triada per Jaume Bofill i Ferro (6), que ha resumit l'obra amb una concisió admirable: "La seva indiscutible significació, podem radicar-la en el fet d'haver iniciat l'aportació a la poesia catalana de les formes del darrer segle francès. Tot ell anuncia un fons cultural superior al de molts dels seus contemporanis".

***


Pocs deuen haver sentit l'envelliment de la pròpia ensenyança amb tanta rapidesa - sens dubte per l'excel·lent qualitat dels deixebles, i ací per l'excepcional activitat dels homes que tenien a les mans la cultura catalana, després de la fundació de l'Institut.

Aquells homes, Sagarra,Lòpez-Picó, Valerí, Bofill i Mates, amb Carner, i altres encar, feien bona arreplegada de premis als Jocs Florals de Barcelona, i poc després s'en separarien per motius, diguem-ne ortogràfics. En Josep Maria de Sagarra hi recorda el poeta Tell, mig retirat de la palestra literària, fidel ensems a la tradició dels Jocs i a la renovació de la poètica. Però Sagarra, aleshores molt jove, en evocar el sopar del primer diumenge de maig de 1912, el veu com una figura del passat: "un personatge que tembé m'era conegut perquè me'l trobava a la porta de l'Ateneu, on ell anava a prendre café amb la penya dels vells, i això que en aquells dies, tot i ser de formes reduïdes, mantenia una elegant figura i vestia amb una severa elegència. Aquell cavaller i mestre era con Guillem August Tell i Lafont, home de gran cultura i discretíssim poeta, jurista eminent, i un dels notaris de més enguantada probitat que han menjat pa del dia dintre del terme municipal de Barcelona" (7).

L'homa vivia envoltat d'aquest aire de respecte, però sentis l'allunyament amb dolor. Essent dels primers, bé podia seguir en la lluita, baldament el mèrit reconegut semblès impedir-li-ho. I torna als Jocs Florals l'any 1921, quan fins i tot els temes de la poesia parnassiana començaren a decaure, amb una ltra col·lecció de sonets, encapçalada, com en altre sèpoques, amb un lema d'Albert samian. La nova col·lecció rep l'accèssit al Premi del Consistori. Però és presentada anònimament, sense res dins la plica (8), i l'autor, present, de segur entre el públic addicte, es complaïa en aquella intimitat de sempre volguda per a la seva original creació. Privant-se d'un tal honor, el nom tampoc no apregué al volum dels Jocs Florals, i és possible que ningú no sabés que els nobles sonets de les Porcellanes velles fossin seus, fins després de la publicació del llibre pòstum.

***


Va ésser la darrera sortida, L'oblit cauria implacablement i, d'aleshores ençà, tan sols alguns dels vells amics li retien els primers homenatges Adrià Gual, que s'havia iniciat a la vida literària pels mateixos anys que ell l'evocà en una d eles emissions de la revista que llegia a Ràdio Barcelona. aquell artista que havia conreat totes les arts amb una notable perfecció, amb senyoria i modèstia, el presentava al públic atent i invisible, enllà del temps i les èpoques literàries, des dels modernistes amb qui s'havia fet, fins a la gent del dia que el tenien com un nom, efímerament gloriós, però ja sense pes ni figura.

En Gual havia estat dels seus. Anuncià que parlaria d'un amic, i deia entre altres coses: "De la colla d'en Joan Maragall (9) i d'en Soler i Miquel, en Tell professava el culte de la poesia amb una fe i una persistència benedictines. El portava tan arrelat en sí mateix, que a penes en feia esment als qui no li eren familiars". I continuava elparlament radiofònic amb el retrat de l'amic fidelíssim: "Si l'esperit del poeta que cobejà en Tell s'hagués equiparat a les normes de lluita que es creu indispensable per alcançar allò que s'anomena triomf, en Tell l'hauria assolit sense dificultat. Però tant com poeta, fou home de pau, i ho deixà palesat en la seva obra; l'home de pau excelsa qu compartí tothora la poesia amb l'himne a la llar i menyspreà el crit del carrer amb el ròssec d'intrigues que sol enverinar l'alba visió del veritable vocatiu.

"Poeta, bon amic i home d'aquells que no deixen rastre de rancúnies, i poeta encara" (10).

Passat aquest elogi s'han complert gairebé absolutament les previsions de l'autor quan escriví el Pròleg del seu llibre, amb versos inèdits o publicats en anuaris i revistes disperses. El nom, però, apareix de tant en tant citat com a capdavanter en una època, en el sentit que acabem de recollir (11), i sempre amb una aura de probitat i senyorio.

***


Fins ací els mots de l'amic Oswald Cardona, a qui reiterem la nostra gratitud. Aquests comentaris ens relleven de parlar de l'obra del nostre pare, en uns termes que per devoció filial i admiració no tindriem prou objectivitat ni valor crític. Ens limitem a reproduir aquella edició exhaurida, després que els exemplars que en queden han esdevingut rars, i l'obra adés innovadora es podria perdre definitivament. Per això - tal vegada contrariant-li la voluntat - emprenem aquesta segona edició dels seus versos, segurs que els afeccionats a la Poesia sabran descobri-hi aquells valors que no minven i que els crític hi trobaran la justificació d'una presència i, sobretot, el testimoni d'un moment interessantíssim de la història de les nostres lletres. Quelcom que mereix d'esser preservat de l'inexorable oblit del temps.

M.E. i J. TELL
Barcelona i Moss (Noruega)
Juliol 1971


______

Notes
1 Vegeu els volums dels Jocs Florals de Barcelona, anys 1894, 1895, 1897, 1898, 1899 i 1900.

2 J. Pin i Soler, Sonets d'uns i altres. barcelona 1904.

3 Josep Carner. Teoria de l'ham poètic, a cura d'Albert Manent. Barcelona 1970.

4 Publicat al volum esmentat, pàgs. 32 i 33.

5 Amb un significat encert selectiu apareix a l'Antologia dels Jocs Florals de Barcelona, tria i pròleg d'Octavi saltor. Barcelona 1954, 106.

6 J. Bofill i Ferro i Antoni Comas, Un segle de poesia catalana. Barcelona 1968.

7 J. M. de Sagarra, Memòries. Barcelona 1964, 475.

8 Segons la Memòria dels Jocs Florals de Barcelona (secretari Ferran Valls i Taberner), any 1921.

9 També l'hi esmenta el mateix Joan Maragall en una carta a Antoni Roura (8 gener 1890). Obres Completes. IV. Barcelona 1930, 46.

10 Llegit el 28 juny 1932.

11 Eugeni d'Ors, al Pròleg de les Obres Completes de Joan Maragall, XXII. Barcelona 1936, pàg. X. També, entre altres, Albert Manent, Josep Carner i el noucentisme. Barcelona 1969, 59, J. M. Capdevila, pròleg a Poesies de Josep Maria de Garganta. Barcelona 1968, 17.

Nota: S'autoritza explicitament la cita de part o tot aquesta text a qualsevol de les versions de la Wikipèdia (http://ca.wikipedia.org/wiki/Guillem_August_Tell_i_Lafont)

0 Comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

<< Índex